diumenge, 30 d’agost del 2015

L'humor és l'EXIT

Aquests darrers dies algú ha publicat a facebook un fragment d’un escrit en prosa de Kerouac. Ell, junt a altres noms com Ginsberg o Burroughs va ser membre destacat d’un grup d’escriptors nordamericans de la dècada dels cinquanta del segle passat, el moviment beat. Creadors transgressors, van ser coneguts inicialment per les seues intervencions teatrals, postures anti establishment i al·legats en favor de les drogues, l’alcohol i la llibertat sexual. L’obra cabdal que defineix el moviment, que poc a poc va anar adquirint naturalesa literària, va ser On the road, de Kerouac.

L’LSD, la mística oriental, la carretera i el Wild side van marcar les pautes d’un concepte ‘beat’ –buit, esgotat-, adoptat per un col·lectiu que ni tan sols volia ser considerat com a tal. Però la història no l’acaben dibuixant els protagonistes, antiherois que, lluny de voler canviar el món, miraven d’escapar-se’n tant com podien. Paradoxes de la vida, el moviment beat va ser l’embrió del que, una dècada més tard, va fer néixer el moviment hippie, paradigma d’una nova visió del món, el flower power i l’esperança d’un futur millor. Com diu un fragment d’una cançó del ciudadano Sabina “ellos que querían comerse la vida y fue la vida y se los merendó”. Majoritàriament, els beat van acabar morint joves pels excessos, i alguna integrant femenina, pel suïcidi, tal era la repressió que la dona havia de suportar.
Berenats els beats, o en psiquiàtrics més d’un (recordem que Burroughs va disparar contra la seua dona), els seus ‘successors ideològics’ -ironies del destí- cantaven aquella cançó per excel·lència dels campaments kumbaiàs d’una adolescència que molts de vosaltres recordareu: Where we have the flowers gone? (Què se n'ha fet, d'aquelles flors?) que serveix de banda sonora final a la pel·lícula Un dia perfecte, de Fernando León de Aranoa. En el film, un grup de cooperants, tot just acabada la guerra dels Balcans, passen 24 hores intentant extreure un cadàver del fons d’un pou, per evitar que es contamini l’aigua i que els pobles, abatuts per una guerra que forma part del nostre passat recent més vergonyós com a europeus (si excloem la tragèdia migratòria que omple portades aquests dies), puguin seguir malvivint, a l’espera d’una reconstrucció llarga i cruel.

En gairebé dues hores ni un sol tret, ni una ferida, ni una explosió, ni una agressió física distorsionen la història. Tan sols la tasca d’uns cooperants que miren, sense heroïcitats però tampoc covardia, portar a terme allò pel que són en territori hostil.

No hi ha soroll, però la por i la tragèdia recent suren en cada frase, en cada expressió, en cada gest. Entremig, nens que no són tan innocents, homes que frisen per assolir una vida convencional, absurds entrebancs burocràtics i amenaces terribles de tan subtils. Una història antibèl·lica on l’humor negre ens arrenca un somriure que se’ns congela als llavis. Léon de Aranoa, sense arribar a l’excel·lència de Los lunes al sol, aconsegueix arrossegar-nos per un relat contingut, minimalista, on gairebé aconsegueix no caure en maniqueismes. Gairebé.

Malgrat això, Un dia perfecte ens recorda les vergonyes de la guerra, la lluita d’uns antiherois que es juguen la vida per salvar la dels altres i ens pregunta, enmig d’una pluja benefactora, on hauran anat a parar aquelles flors. I ens interpel·la directament, perquè els protagonistes, aquests sí, volen canviar el món anant directament al tumor per extirpar-lo, sense fugir-ne covardament. Com a MASH, fan servir un humor negre, estripat. L’humor que només saben utilitzar aquells que han vist amb els seus propis ulls l’horror. És l’única fugida que es permetem. L’humor com a EXIT.