Estar a l'altura

—Et puc enviar una escena eròtica perquè me la critiquis?

Aquest whatsapp m’entra a mitja tarda, sense demanar permís, ni un “hola, Rosa”. Està escrivint la seua següent novel·la i de tant en tant em demana l’opinió. —Va, vull sexe, li contesto. —(per mail).

És un tòrrid coit entre un home i una dona descrit amb prosa impecable, on no hi sobra ni hi falta res. El focus d’atenció és l’actitud desacomplexada i activa d’ella que aconsegueix, amb una barreja exacta d’egoisme i generositat que tots dos gaudeixin d’un plaer inusual.

—Rodó, li escric. No toquis res.

—Ja, però vull saber si ella enamora. Els tios es fotran calents, no necessiten gran cosa més, per això t’ho pregunto a tu. Ella ENAMORA?

Em quedo amb el mòbil pensant, una estona. Finalment, teclejo:

—Sí. Te n’has d’enamorar per força. Qualsevol dona intel·ligent voldria ser ella. Qualsevol home voldria estar allí, amb ella.

—Això espero –i aquí em col·loca una emoticona picant l’ullet- perquè a la resta del llibre tothom se n’enamorarà. Gràcies, bonica.

Torno a rellegir el paràgraf. La dona. Només surt el seu nom, un cop. Però el lector res més en sap: ni l’edat, ni el físic, ni si és la parella habitual o és el primer cop que es troben. Què és el que la fa tan seductora? La seua actitud envers l’home, l’única cosa que reflecteix el text. Tota ella és una oferta enriallada: pren-me i gaudiràs. Ara és el moment. Potser demà no hi serem a temps.

Aquests dies llegeixo contínuament articles d’opinió, sondejos i piulades arran l’apropament de la data del 27S –Romeva escriu que l’ANC i l’Òmnium han creat la campanya ‘27º09’2015”. On tot comença’. És el temps de les majúscules per fer Història, per l’Oportunitat, pel Carpe Diem. És l’Ara o Mai. És el Moment. Som-hi.

I no puc evitar imaginar-me al prota masculí dient-li a ella: mira, no, deixem-ho per més endavant, no estic preparat, noto una certa divisió interior que m’impedeix acceptar l’oferta.

Els lectors reprimits i envejosos se n’alegrarien, d’aquesta reacció. Per a la resta, seria incomprensible: com és capaç de refusar una oferta com aquesta? Quin tipus de desequilibri, d’inseguretat, de complex absurd el fa tirar enrere?

No hi haurà excuses si no estem a l’altura amb l’actitud, de la data, per molta demagògia que ens vulguin vendre. Tal com escriu David Marín en un dels seus magnífics articles: “el que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants saben que cada petó és un regal”.

Podrem aviat gaudir del Regal (així, en majúscules). Si no l’aprofitem, agraïts i conscients de ser privilegiats, com ho són els enamorats, haurem perdut el tren de la història llargament reivindicat.

A no ser que tinguem la certesa interior –i no ho vulguem confessar- que serem incapaços de mantenir la trempera fins al final. Uns pobres impotents (així, en minúscules).

Un altre pal-índrom

El veritable motor de l’economia, o el pària de la piràmide laboral, segons qui el defineixi. Un autònom. Servidora de vostès. Treballo –amb un parell d’ovaris- en tres llocs alhora. Amb el cotxe al cul, perquè no hi ha transport públic que aguanti la meua trajectòria ni els meus horaris, no sóc un producte ecosostenible. Amb el rellotge incrustat al cervell reptilià, cada dia és una marató per arribar a l’hora a tot arreu. El meu particular cant de sirenes? Una impressora sense tòner, un embús circulatori, una màquina de parquímetre espatllada, un semàfor en àmbar.

A la bústia m’arriba un certificat de l’ajuntament de Lleida informant-me d’una sanció de 200 euros i una pèrdua de quatre punts. Fet denunciat: no respectar el llum vermell d’un semàfor. Se m’encenen tots els llums vermells. La darrera vegada que me’n vaig saltar un va ser el primer cop que m’examinava pel carnet de conduir, al paleolític. Però, ai! no recordava que la Paeria disposa de radars per tota la city, també de control semafòric.

Truco al telèfon de consultes i un senyor molt amable –amb l’amabilitat que dóna el saber que tens la batalla guanyada- m’informa que jo el devia veure en àmbar però en el moment de la foto-finish ja era roig. M’indica com he de pagar per acollir-me a la bonificació (gràcies, paer!) i m’explica què he de fer per recuperar els punts perduts: res. Portar-me bé i no ser sancionada neveratlife.

Liquido l’import de la multa des d’un caixer automàtic amb el cotxe en doble fila, perquè a la zona blava no he trobat cap lloc i no disposo de més minuts per perdre si no vull arribar tard. Pujo, apago els warning i mentre vaig a la segona feina connecto l’altaveu del mòbil i a crits li dic al meu fill que es compri un kebab, perquè no he pogut, amb tot l’affaire infracció, comprar-li dinar.

Ja per la nit, em miro de nou la multa liquidada. Em diu dia, hora i lloc exacte del meu delicte. Anterior a les municipals, la rebo després. Visualitzo els mapes que circulen per les xarxes socials dels radars instal·lats per tot el casc urbà i calculo les vegades que hi passo pel davant, cada setmana. Em veig parlant per l’altaveu del mòbil i em sento vulnerable davant de la possibilitat que un altre radar-Gran Germà m’hagi pillat.

Per cert, ‘radar’ és un palíndrom: sona i vol dir el mateix tant si és llegida, la paraula,  en una direcció com en una altra. Com el món de l’ós polar del zoo de Barcelona que dóna tombs al seu espai diminut, cap a una o altra direcció,  mentre és observat des de dalt pels visitants. O com el món que ens toca viure a alguns, vigilats per radars, rellotges i infraccions que, damunt, no desgraven IVA. Sort que ara ens convertirem, els lleidatans, en portaveus de la candidatura del Jocs d’Hivern 2026, amb permís de l’Ada (segon palíndrom) i oblidarem la debacle de les municipals, oi, paer? Tot plegat, ben cínic (tercer palíndrom).