Allò bo no es fa esperar

Confesso que miro poc la televisió. Segurament per falta d’interès, o de temps, o d’ambdós factors. Per això m’ha sorprès un article en premsa on s’explica que més del 60% dels programes emesos comencen  més tard de l’horari programat –TV3 també està inclosa, per la banda de la cua en el rànquing, però- i, paradoxalment (sic), els programes ‘de prime time’, com el Gran Hermano VIP, són els que s’inicien amb més retard. A vegades triguen vint minuts sobre l’hora prevista, fent bona la dita que ‘tot allò bo es fa esperar’.

Suposo, també des de la meua inòpia, que els espectadors habituals d’aquestes cadenes ja saben com va això, i durant aquells minuts de retard, tot esperant, aprofiten per parar taula, pintar-se les ungles, estendre una bugada, fer ús del matrimoni –que, guardeu-me de mentir, sovint sol ser un ús curt- o posar a dormir el nen. I així els usos dels fusos horaris adquireixen un matís líquid, davant la dictadura del rellotge en els informatius o en la ràdio.

Dec tenir una visió molt rígida d’aquest assumpte, però em molesta la poca puntualitat, en qualsevol àmbit. Sento una lleugeresa interior si el tren arrenca de l’estació quan toca, si l’avió aterra a l’hora prevista, si el dentista em fa esperar només deu minuts, si el meu fill gran torna ‘de marxa’ a l’hora convinguda. Aleshores, el gran desordre del món es fa de més bon portar, dins d’un caos menys caòtic. Sortosament, acudeixo a molt pocs casaments i encara menys d’eclesiàstics, però em treu de polleguera quan la núvia apareix mitja hora després d’haver tingut el nuvi amb cara de babau esperant a l’altar. Que jo no sé com el pobre noi no s’ho pren com un spòiler del que serà la seua vida futura. Però això és una altra història.

Perquè em molesta que em facin esperar, tendeixo a ser puntual a les cites, si no és per una causa major. Segurament no faig bé, i qualsevol coaching m’aconsellaria un lleuger retard, per crear una certa tensió que afavoriria la meva entrada triomfal. Si quedem a les nou, a les nou. Però tot sovint arribo la primera i em dóna temps a llegir al diari notícies freaks com aquesta que us explico, o com una altra, a la secció de política, que diu que les esquerres a Lleida no es presentaran a les eleccions municipals, amb data fixada cada quatre anys, sota cap marca blanca, no perquè no vulguin, sinó per falta de temps. Tan indiscutible és la puntualitat de la data de les municipals, com la que demostren els egos dels nostres polítics, que els impedeix, una vegada més, arribar com cal a la cita. A l’hora. Alhora.

Per això, la darrera vegada que vaig quedar amb algú, per evitar malentesos, per whatsapp, li vaig deixar molt clar: SÓC FASTIGOSAMENT PUNTUAL. Qui va rebre les feridores majúscules es va limitar a arribar mitja hora abans que jo, salvant-me de llegir absurdes excuses de mala praxis política que no convencen ningú. I des d’aquell vespre que no toco ni quarts ni hores.