diumenge, 16 de novembre del 2014

El primer cop del fill de la crisi

Té setze anys. Aparença de cupaire desmenjat, barba descuidada i dos metres d’alçada. Li encanta dormir i menjar. Estudia batxillerat científic per allò de ser pràctic i tenir sortida laboral, malgrat que les seues aptituds acadèmiques siguin unes altres, si és que en té. No demana res. Llegeix, navega per internet, surt de tant en tant amb els col·legues i s’estima amb bogeria la seua gossa. A l’institut li han demanat que escrigui com a exercici un article periodístic i ha analitzat, amb cert escepticisme adult, el fenomen ‘Podemos’. No suporta la xenofòbia, el menyspreu a la gent gran i el maltractament animal. Està al cas de tot, sense fer soroll.

És un dels fills de la crisi, que observa com diàriament els seus pares, autònoms, s’escarrassen perquè no els falti de res a ell i a son germà. Abans-d’ahir em va demanar que el despertés ‘ben d’hora, ben d’hora’ – i ho va fer, sorneguer, amb un gall que guardiolejava- ‘perquè jo, per votar, si convé m’aixeco a les sis’. A mig quart de deu estava al col·legi electoral, al costat del petit de vuit anys i meu, que l’observava. Excepcionalment nerviós, conscient que estava a punt de perpetrar el seu ‘primer cop’, com en aquella cançó de La Trinca, omplia tremolós el formulari-denúncia mentre suportava amb estoïcisme que la pesada de sa mare li fes fotos per l’ocasió.

Portàvem les butlletes impreses de casa. Vam guardar fila pacientment fins que ens va tocar. Va lliurar el carnet, amb un número astronòmicament alt, al president de la mesa, que amb rialla de complicitat li va donar l’enhorabona. Ell li va donar les gràcies amb rialla de ferros.

Feliços i tranquils, vam sortir del col·legi. Caminàvem cap al cotxe mentre les gotes fredes de pluja mullaven els carrers inusualment transitats de famílies amb aire de festa. Pensatiu, em va preguntar sobre la possibilitat d’unes eleccions properes: ‘i jo no podré votar, no?’. Em vaig treure d’un tupper simbòlic la resposta precuinada: que només li queden dos anys curts per assolir la majoria d’edat i que llavors, ja serà ciutadà de ‘ple dret’. No gaire convençut, va callar.


Jo, en canvi, em pregunto si d’aquí dos anys els esdeveniments que haurà viscut li hauran conservat aquestes ganes contingudes que ahir va poder materialitzar, o, en canvi, se n’haurà afartat tant que ja no voldrà saber res. Perquè la seva première fois té un no se què de coitus interruptus. I que en un futur proper continuï amb idèntica alegria o li tallin de soca-rel depèn de tots nosaltres. Temps al temps.

http://www.naciodigital.cat/lleida/opinio/9469/primer/cop/fill/crisi

dissabte, 1 de novembre del 2014

Trobarem a faltar el teu 'm'agrada'

Escric això el matí de Tots Sants. Com que sóc de mal dormir avui he obert twitter molt aviat i la primera piulada que m’ha sortit al TL era d’algun optimista de primera hora que, a mode de tuit d’autoajuda, exhortava els seguidors a començar el dia amb joia: ‘Amunt tots! Que ja estan posant els carrers! #bondiadematí’.

Amb el cafè fumejant al costat del teclat m’he empassat la resposta que m’ha vingut, automàtica, al cervell: “els que segur que estan  posats avui són els cementiris, alegría de la huerta”. Però com la majoria de les piulades, me les acabo empassant. Per allò de no ser gaire impertinent.

Fa molts anys que he deixat d’anar al cementiri per Tots Sants. Hi tinc família –malgrat que la incineració ja predomina- i molt propera. I de fa poc. Però obviant la ubicació, la passejada no deixa de tenir reminiscències del que fèiem els lleidatans que tenim certa edat fa trenta anys: passejar un diumenge amunt i avall pel Carrer Major i Sant Antoni: el que ara en diem, quan ens fem els modernets, ‘l’Eix Comercial’. Quan avui al TN facin la desconnexió per Lleida veuré, com cada any, famílies que conec, amb rams de flors –i els menys previsors, amb una baieta humida per netejar el marbre- passejant relaxadament i aturant-se a cada cantonada, o a cada quatre o cinc làpides, per saludar un i altre, perquè a Lleida, siguem amics, coneguts o saludats, a la manera de Pla, tots som família.

De la manera de recordar els meus ja us en parlaré un dia, si us interessa, cosa que dubto molt. M’han cridat l’atenció, però, les noves modalitats funeràries que estan sorgint, sovint emparellades amb la tecnologia 2.0. Ara les exèquies es poden fer en streaming, perquè des de qualsevol punt del món el pas dels visitants per la sala de vetlles i la cerimònia, sigui laica o religiosa, puguin ser seguides. Els fèretres i les urnes –i utilitzo la paraula ‘urna’ en l’accepció que ara mateix està permesa, que l’altra, la democràtica, uix quina por, no es pot dir- es podran folrar amb el vinil que es vulgui, des de l’escut del Barça fins a la frase ‘L’empresa d’assegurances de la seva jubilació li agraeix el seu òbit prematur’. Dels cabells del difunt o difunta es podrà fabricar una gemma perquè pugui ser lluïda per la persona que se l’hagi estimat, com abans les mares es feien penjolls d’or amb les dents de llet dels seus fills encastades. S’ha de tenir mala llet.

De totes, però, la que més m’ha cridat l’atenció és ‘la crònica periodística’. No és de les més noves, però sí de les més utilitzades. Ja fa anys que, en alguns casos, s’ofereix la possibilitat que un periodista assisteixi a la cerimònia funerària i en redacti una crònica. L’objectiu és deixar per escrit els aspectes més significatius del funeral, des de una lectura emotiva fins a una cançó especial. La crònica s’entrega posteriorment a la família com un element de record.

Fa poc em van oferir fer d’speaker en un esdeveniment social. D’escriure una nota de premsa a fer un relat carxofa en mà només hi veig un canvi de registre. És qüestió de temps. Llavors, amb veu fosca i entristida, des d’un lloc discret de la sala de vetlles, hauré d’anar locutant tot allò que la cerimònia ofereixi. “I en aquest moment final, quan comença l’emotiva cançó La Vall del riu vermell, en què trobarem a faltar el seu somriure, l’afligida vídua no pot reprimir-ne un, mentre l’anterior esposa del difunt que, segons les nostres fonts no ha arreplegat un euro de l’herència del finat, la mira de cua d’ull, amb cara d’odi”.

Després la família ho podrà pujar a facebook, twitter i youtube. I tots estarem pendents del número de ‘likes’ i  comentaris. Que en pau reposaran.

     


diumenge, 10 d’agost del 2014

El parpelleig del drac

Havia passat tot el mes d’agost dormint malament. L’editorial on feia anys que treballava, un grup de referència d’àmbit estatal amb delegacions a les principals capitals europees, havia practicat un ERO a trenta-quatre treballadors per –segons s’havia assabentat-, externalitzar els serveis de correcció lingüística i traducció i abaratir costos.

Havia vist companys que feia anys que treballaven a prop de la seua taula posar, d’un dia per l’altre, les coses mansament en una caixa de cartró, com en una pel·lícula americana –el darrer objecte: la foto emmarcada dels fills- i abandonar el lloc de treball.

A finals de juliol va córrer la veu –com sempre, tot eren conjectures, ningú informava de res- que l’empresa aplicaria un nou expedient just al tornar de vacances. Va fer números ràpidament: els companys que havien fet fora portaven menys anys que ella a l’empresa. Aquesta vegada, segons el volum de treballadors que volguessin acomiadar, bé podia ser ella una de les afectades. Amb aquest dubte rosegant-li l’estómac va passar el mes de vacances com –suposava- bona part dels seus companys.

Va decidir que aquell agost es quedarien a casa. Van fer, ella i els nens, alguna escapada d’un dia a la platja, entre setmana. La resta del mes va transcórrer lent, anguniós. Cada matí recalculava la situació financera domèstica: tenia quatre estalvis i junt amb allò que li pertoqués d’indemnització tal vegada podria treballar com autònom, des de casa. Potser inclús –per què no?- des de la mateixa empresa li podrien lliurar textos per llegir i fer la primera tria, per corregir, per traduir. La seua feina li encantava i no s’imaginava fent res més.

El dilluns u de setembre va arribar, puntual, al final d'una altra nit d’insomni. Després de dutxar-se es va posar una samarreta negra de tirants, uns texans –havia perdut pes durant l’estiu- i unes sandàlies planes. Amb els cabells humits encara i sense fer soroll per evitar despertar els nens que no començaven el curs fins quinze dies després, va tancar suaument la porta i va agafar el metro que la deixava a dos carrers de l’edifici on treballava.

Just baixar del metro va veure un dels documentalistes més veterans que sortia de l’empresa i s’asseia, parsimoniosament amb un paquet a la mà, a la terrassa de la cafeteria de la cantonada. Ella va mirar l’hora al mòbil: encara faltaven deu minuts per les nou.

Quan l’home la va veure li va fer una rialla i, mentre s’encenia un havà, li va indicar amb un gest que s’assegués amb ell. L’historiador tenia seixanta anys, era gras i amb barba blanca. Un bon vivant amable, considerat un dels millors professionals de l’empresa, que treballava feia més de quaranta anys al servei de documentació gràfica. Va demanar un perfumat.

—Aquella mala puta m’acaba d’acomiadar—, li va dir amb una mitja rialla irònica—. Diu que surto massa car a l’empresa... No sap el favor que m’ha fet. La dona i jo ja havíem decidit jubilar-nos i cuidar dels néts. I jo tindré temps lliure per acabar una recerca que em té el cor robat i mai puc enllestir.  El que m’ha fotut més... —se li va enfosquir la mirada— saps què m’ha fet? M’ha “regalat” això.

L’home li va posar a les mans una capseta encara mig embolicada amb paper xarol vermell que contenia un full allargassat. Ella el va mirar inquisitiva.

—És un val. Una estada en un balneari d’aquests que t’hi tanques per aprimar-te. Aquelles collonades de tenir-te menjant pastanaga amb barnús durant quinze dies i fent-te neteja de còlon. M’acomiada amb un parell de collons i em diu que sóc un gras fastigós! La mare que la va parir. Com me n’alegro de perdre-la de vista...

Va esclatar en una rialla aguantant-se l’havà amb les dents. Ella es va acomiadar fent-li una sentida abraçada. No volia fer tard. Notava el nus de l’estómac prement-li el diafragma, dificultant la respiració.

Va arribar a la cinquena planta. Just deixar la bossa al seu seient va venir a saludar-la el bidell, que amb cara de circumstàncies li va dir, amb un cop de cap assenyalant la porta tancada del despatx de ‘Cap de recursos humans’:

—M’ha dit que quan arribessis entressis a veure-la.

Va picar a la porta, prenent aire. Una veu aflautada li contestà des de dins: —Endavant!

Darrera de la taula l’esperava amb un somriure impostat. La va mirar de dalt a baix, amb uns ulls grisos i rodons, exageradament maquillats. Eren de la mateixa edat. Cabells rinxolats tenyits, roba caríssima que amagava un evident sobrepés que anava en augment. Damunt la taula, al costat de l’ordinador, una caixeta embolicada amb paper xarol vermell.

—T’has aprimat, oi, nena? Seu, seu —mentre seia s’empassà la poca saliva que li quedava—. Com ja deus saber, l’empresa està portant a terme una remodelació que considera totalment necessària per adaptar-se als temps de crisi—. Els dits gruixuts plens d’anells jugaven amb un bolígraf amb el logo de l’editorial. —Malauradament, això ha fet que hàgim hagut d’aprimar el número de treballadors. A mi em toca el trist paper d’haver-ho de comunicar a l’afectat, encara que, com ja saps, la decisió no la prenc jo.

La mirava amb les dues rodones grises, envoltades de rímmel, sense parpellejar. —Per aquesta mateixa raó, també sóc l’encarregada de comunicar-te que “els de dalt” han decidit que tu, malgrat alguna opinió en contra... continues amb nosaltres. Bé, si tu vols, és clar.

Ella, que havia anat fent que sí amb el cap, va restar immòbil de sobte. La malvolença que aquesta dona sempre li havia tingut no havia servit de res. La volien a l’empresa. La cap de recursos humans va fer un somriure amb evident esforç.

—Per tant, no cal que pateixis pel teu lloc de treball. De tota manera, m’he pres la llicència de fer-te un regal personal, com un premi per la feina ben feta, pel que es veu.— Li va lliurar la capseta—. No t’ho prenguis malament. Crec que la imatge personal és una bona targeta de presentació per a l’empresa, sobretot en les dones. Tu ets tan... minimalista...

Quan va entrar a l’elitista centre de bellesa l’esteticista li va indicar que el val que portava servia per un any de manicura francesa, de mans i peus. La noia li va agafar les mans, primes i llargues, amb les ungles curtes a ras de carn.

—Li ensenyaré el catàleg, però amb unes ungles tan petites no podrem fer massa cosa.

—És igual. Feu figures d’animals? Mitològiques?

—Aquí podem fer qualsevol figura, senyora. El problema és la poca superfície que tenim per treballar.

—Faci’m un Sant Jordi. I un drac. Jo treballo amb llibres. Vull un Sant Jordi.

—Un drac? Les dues figures quedaran desproporcionades. El drac és massa alt. No hi cabrà.

—Treballo teclejant. No puc ni vull dur les ungles llargues. No pateixi. El farem cabre.

L’endemà, per anar a treballar, ella es va posar els mateixos texans i sandàlies, i es va canviar de samarreta. Se’n va posar una de color verd –‘la imatge personal és una bona targeta de presentació per a l’empresa’-, com el drac que portava dibuixat vint vegades al seu cos.

La nit abans, mentre sopaven, la filla petita li havia mirat amb femení deteniment les ungles decorades. Un Sant Jordi minúscul pren una espasa amb sang. Al costat, la figura dreta d’un drac, que l’ungla fa acabar just on li comença el coll. Al terra, com un punt, el cap del drac ha caigut entre les potes. Els ulls són dues pinzellades rodones i grises, que miren atònites, sense parpellejar.

dijous, 7 d’agost del 2014

Els nens de Gaza




Els que seguim regularment els informatius per la televisió, aquests darrers dies ens hem habituat a les dures cròniques que des del terreny els respectius corresponsals ens envien sobre el conflicte bèlic entre Israel i els territoris palestins. Malgrat els intents de treva, la majoria ens informen d’un nou atac de l’exèrcit israelià sobre la franja de Gaza. El resultat: milers de morts entre la població civil, entre els quals s’hi compten dones i nens indefensos. Petits cossos inerts, plens de cremades i sang, en braços d’homes adults, sovint els mateixos pares, sent duts a hospitals abarrotats on metges sense recursos intentaran que no morin, moltes vegades en debades.

Recentment, autoritats israelianes han denunciant davant de la “comunitat internacional” –comunitat que per altra banda està demostrant una imperícia insultant a l’hora d’aturar aquest conflicte que corre el perill de cronificar-se- que forces de Hamas manipulen les imatges perquè els ciutadans dels països d’arreu del món rebem, en la pantalla de les nostres televisions, imatges de criatures mortes després de cada atac i la desesperació d'uns adults que criden i ploren. Hi ha, en aquesta denúncia, a més d’un interès clar de focalitzar la responsabilitat de la matança de civils cap a un altre lloc, una contradicció en ella mateixa: les imatges preses per un càmera a peu de carrer són la captació d’un moment. Els crits, els cossos a terra, la pols i els sorolls de les sirenes són allí. Les interpretacions i les anàlisis vindran després. Els articles aprofundint sobre la qüestió abundaran o passaran de puntetes. Aquí la manipulació sí que és possible i sovint efectiva.

Per aquest motiu, he trobat especialment valent i aclaridor l’excel·lent crònica de Xesco Reverter per TV3, on el periodista explica, in situ, la terrible sort de dos germans palestins, d’any i mig i tres anys, que es troben ingressats en un hospital de Gaza. Han perdut la seua mare i el seu pare, greument ferit, ha estat traslladat a Egipte. La crua i descarnada descripció dels fets, dels que prèviament hem estat avisats els telespectadors per la seua cruesa, no admeten cap tipus de manipulació. Reverter acaba la breu crònica de menys de tres minuts amb l’afirmació de què “es necessitaria un exèrcit de psicòlegs per ajudar els nens palestins a superar els traumes de quatre setmanes de conflicte armat”.

En una piulada a twitter, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà afirmava:

“Hi ha els que no dubten sobre qui són els bons a Palestina però troben que el procés és massa complicat per pronunciar-s'hi.”

La complexitat del conflicte, que es remunta als inicis del segle passat i que, malgrat els esforços de la diplomàcia internacional és lluny de la seua resolució, fa que l’opinió pública es perdi –ens perdem- en la seua interpretació. Per això, més que mai és necessari el treball valent dels mitjans, que ens mostren la realitat sense filtres, amb tota la seua contundència. Que la veu del presentador que ens avisa de la crua realitat abans d’emetre el vídeo en faci aixecar el cap de la taula i observem atents i horroritzats. I que les anàlisis posteriors, en què els qui en saben de veritat ens obrin els ulls als possibles interessos que fan que aquesta guerra s’hagi tornat endèmica, aprofundeixin amb el mateix rigor i coratge com ho fan les cròniques dels corresponsals des de l’escenari de la batalla, allunyant-se de simplistes interpretacions maniquees i reduccionistes.

La denúncia hauria de servir perquè ja no haguéssim de veure per sempre més petits cossos inerts, que podrien ser els dels nostres fills, sostinguts per pares desesperats, que podríem  ser nosaltres mateixos.

Perquè, tal com assenyala un diàleg de ‘Els justos’, d’Albert Camus:

—El dia que decidim oblidar els nens, la revolució triomfarà.
—Aquell dia, la humanitat sencera odiarà la revolució.





dimecres, 23 de juliol del 2014

Les coses de Perec








Fa temps vaig llegir la novel·la Les coses, de Georges Perec. Perec és -i perdoneu-me el to col·loquial-, en la seva trajectòria vital i la seva literatura el que anomenaríem actualment un friki.

Perec va morir jove, als quaranta-quatre anys, just quan un escriptor pot començar a donar el millor d'ell mateix. La seva novel·la emblemàtica és  La vida, instruccions d'ús, del 1978, on descriu amb minuciosat perecquiana la quotidianitat en un immoble parisenc, des de l'òptica d'un observador exterior, impertèrrit, que ens narra com van els seus habitants d'un pis a l'altre movent-se talment com un cavall d'escacs. Perec fou, juntament amb Bolaño, un dels grans fundadors de la novel·la experimental -li interessà el lligam existent entre la llengua i les matemàtiques, i escrigué textos prescindint de la vocal e, tan utilitzada en francès-.

Les coses és el seu roman premier. La publica amb vint-i-set anys i ens demostra que a aquesta edat ja ha fugit de les trames convencionals amb les quals es confeccionava la literatura de la seva generació. Ja coneixeu la llista: algú es fica en un embolic i després se'n surt; algú perd alguna cosa i la recupera; algú és víctima d'una injustícia i es revenja; el cas commovedor de la ventafocs; algú comença a anar pel camí del pedregar i així continua; dos s'enamoren i molta altra gent s'interposa; una persona virtuosa és acusada falsament d'haver pecat o d'haver comés un crim; una persona s'enfronta a un desafiament amb valentia i té èxit o fracassa; algú inicia una investigació per a conèixer la veritat d'un assumpte... El llistat és interminable. Us invito a que cadascú afegeixi, a la manera perecquiana -enumerant entre punts-i-comes, pausadament, gairebé exasperant, com qui no vol la cosa-, la resta de trames per a fer més completa la llista.

I què succeeix quan no ocorre res? Que una servidora vostra acaba per recordar-se dels orígens de la seua fascinació per les trames no convencionals i recorda quan descobrí que es podien construir llibres lliures, d'estructures inèdites, amb associacions i cavil·lacions entorn a centres absents... però que formen un tot ple de sentit i intencionalitat. Perec professa el seu amor per la literatura a la seva manera: prosa continguda, gairebé asèptica, sense diàleg, altament descriptiva i, sense voler-ho atrapa el lector situant-lo al bell mig de la trama, obligant-lo a prendre partit. A Les coses, Jérôme i Sylvie són una parella de petitburgesos parisencs que es guanyen la vida fent enquestes publicitàries, però que somien una vida plena d'opulència i luxes cars i rars… que mai podran assolir. Però la seva existència, els millors anys de la seva vida, estan mediatitzats per aquest anhel material mai assolit.

En el fons, Les coses és una radiografia punyent de la nostra societat de consum i dels perversos mecanismes que subjuguen els homes i dones en aquest món nostre que, ara menys que mai, no està preparat per deslliurar-se del més superflu.

Potser cal recuperar autors com Perec i tornar a gaudir de les coses, però les petites, les que no es paguen amb diners... i anar fent. Perquè, com diu la saviesa popular, les coses realment importants no són ‘coses’. Per cert, el llibre de Perec us el deixaran en qualsevol biblioteca pública.



diumenge, 20 de juliol del 2014

L'IVA de l'úvula


A casa sempre hem estat de patir angines. Els sis germans, uns més que els altres, agafàvem unes amigdalitis de cavall. En aquella època es tendia a l’extracció. Jo, que sóc la que vaig néixer en últim lloc, me’n vaig salvar, de passar pel quiròfan. Tan moderna sóc que encara agafo uns mal de gola que no sé ni com em dic.

Les angines a l’estiu són de mal passar, per dir-ho fi. A casa, ma mare ens posava un mocador al coll untat de Vicks Vaporub i una aspirina. I andando. Ara, el mocador l’utilitzo per eixugar-me les llàgrimes cada cop que empasso saliva i per recordar la frase que el metge bigotut li va dir a ma mare quan, amb una lupa, de petita em va veure per primer cop: “Esta niña tiene una úvula como la catedral de Santiago de Compostela!”. Recordo aquesta frase i agraeixo no haver entès coses que posteriorment vaig entendre: que jo tenia, vés per on, una preciosa úvula a la boca, que hi hagués un monument al món més gros que lo Castell de Lleida i que la consulta del metge castellà bigotut que no parava de fumar LM fes un tuf a franquista que tirava enrere.

Aquests dies les angines han vingut per quedar-se (primera expressió per matar-me). Just els dies en què tenia més feina he hagut d’estar davant de l’ordinador, aguantant les punxades de la meua úvula a la qual tinc el disgust de conèixer. Velles enemigues que es dediquen a fer-se la guitza. L’úvula em boicoteja les pàgines que vaig escrivint i jo li boicotejo la inflamació, perquè hauria d’anar al metge i com a bona autònoma, no em puc agafar la baixa. Per als treballadors autònoms –els nous ‘pàries socials’, tal com ens va qualificar encertadament Toni Clapés en el seu programa radiofònic de tarda- agafar la baixa, en un dels rars moments en què tinc feina, seria com fer-me trampes al solitari (i ja van dues expressions). Després del quart dia de treballar malalta, decideixo agafar hora al metge de la seguretat social. Intento engegar el cotxe per anar al meu rendez-vous amb el galè, però el puf, puf, puf...puf. que fa la bateria m’indica –perspicaç que és una- que el vehicle és traspassat.

Intento conservar la calma. Truco la companyia asseguradora. Un noi amb accent sudamericà em pren les dades amablement. “En media horita estamos aquí, señora. Permanesca pendiente de su selular”. Permanesco pendiente, asseguda al cotxe, mentre l’úvula va fent de les seues.

Al cap d’una estona apareix un camió retolat amb el nom de l’asseguradora. Un home baixet i suat em rep amb cara de circumstàncies.  Té la pell coberta de tatuatges. —Agafo les pinces, no? És la bateria, m’han dit—. Parla amb un català aprés amb posterioritat a l’EGB. Acostumada a tenir-ho tot agafat amb pinces, no m’estranya que el cotxe s’engegui ara al primer intent. Asseguda davant del volant, veig pel vidre que el senyor dels tatuatges em fa una rialla triomfal, de súperheroi dels Marvel. Fent-se l’home –no oblideu que a més d’autònoma, sóc una pobradonasolaquenotéidea d’anarpelmón- em recomana que vagi directa al mecànic, perquè creu que la bateria està ja a l’última pregunta. Li signo el servei en una tablet d’empresa que em fa sentir del pleistocè (la tecnologia ha vingut per quedar-se, companys!) i la meua úvula i jo anem cap al mecànic, demanant a déu a cada semàfor vermell que no es pari el cotxe.

El Roderic surt de dins el taller quan veu el meu discret cotxe groc que aparca davant la porta. Eterna rialla, resolutiu, bona gent, li dec tants favors mecànics que ja he perdut el compte. Li explico el problema. —Què tens a la veu?— pregunta estranyat. Li presento la meua úvula emprenyada, que no para de rascar. —Parlant de rascar, Roderic... fa dies que quan premo el fre noto que ‘rasca’...—.

Al final el cotxe s’ha de quedar al mecànic (aquest sí que ha vingut per quedar-se, de manera literal). Em deixa un Picasso de cortesia que em porta cap a casa. Amb la broma he perdut tot el matí i he d’acabar la feina. Quan al vespre torno a buscar el cotxe, amb la bateria i els discos dels frens canviats, el Roderic em pregunta per la meua úvula dolorosa i jo li pregunto per la ‘dolorosa’. —La vols amb IVA, oi?— i li dic que sí. Perquè per la tele m’han passat un anunci d’un senyor que s’assembla al Bárcenas que es veu que defrauda hisenda i per culpa d’ell no es poden construir hospitals, escoles ni carreteres. I mentre em carrega un 21% addicional a l’import de la factura, em sento una bona ciutadana, perquè compleixo amb els meus deures socials i contribueixo al bé comú. Liquido i me’n vaig a treballar malalta cap a casa. M’aturo abans a una farmàcia perquè noto que la febre m’està pujant. Compro una caixa d’ibuprofè, sense recepta, perquè intentar que a aquella hora del vespre m’atengui el metge és un brindis al sol (tercera!).

* Això ho he escrit el dia 20, m’acaben de carregar l’IVA, l’úvula i jo no fem les paus i no he acabat la feina. Però, que caram, sóc una bona ciutadana, malgrat no tingui dret a atur, baixa o vacances. Montoro, l’ull que tot ho veu, m’ho compensarà.






diumenge, 6 de juliol del 2014

Joc de miralls

Aquest darrers dies per facebook s’ha endegat una juguesca: un amic penja en el seu mur una foto seva de quan era petit i convida dos amics més a fer el mateix. Si algun d’ells no compleix, pagarà el sopar al qui ha fet la proposta. Jo hi he participat, no sense una mica de mandra. Vaig haver de buscar una petita carpeta vermella on guardo unes quantes fotos de color sèpia i triar-ne una.

En la imatge se’m veu amb un any i escaig, calculo, asseguda en una cadira en un carrer que no recordo, un dia que no recordo. Tanmateix, sóc capaç de reviure el moment en què la meua mare em posava el gorret de vellut blanc que duc al cap: me l’ajustava com una funda i després, primer un costat del cap i després un altre, m’allisava els cabells passant la mà per dintre. El soroll del vellut fregant els seus dits tan a prop de les orelles no m’agradava, però aguantava estoica la maniobra perquè, quan finalment em feia el llaç de seda blanca sota la barbeta, sentia la seua veu: ‘Però que guapa estààààs...!’ I jo saltava de la cadira i corria a mirar-me al mirall.

Al llarg de la vida anem omplint el disc dur de la memòria amb aquestes imatges, inventades o no. Com quan, agafada de la mà de la meua mare, una tarda de dissabte, vam anar a les firetes. Lleida en el tardofranquisme agonitzant, potser literalment. L’avinguda dels Campos on s’instal·laven les atraccions, el terra polsegós sense asfaltar. El soroll de les rifes, els núvols de sucre rosa i les mançanes amb caramel, que mai no em van agradar. Sé que les meues germanes rondaven per allí, també, però jo era molt petita i ma mare no em deixava la mà enmig de la gentada, mentre caminàvem pel passeig central. Ens vam aturar davant d’una carpa antiga, on hi havia una filera de gent esperant. El rètol de l’entrada, fet amb bombetes grogues, era ben explícit: “La mujer serpiente”.

De sobte ja érem a dins, dempeus, envoltades de gent. Devia ser l’atracció estrella d’aquell any. L’escenari semicircular i enfonsat ens mostrava el cap immòbil d’una  noia morena, que des del coll era una funda lluent verda i negra, estreta com un fanal; un tub-cos sense a penes moviment que s’allargassava cap al terra sense deixar-nos veure l’acabament, la impossible cua. El presentador portava un micròfon de cable a la mà i li anava fent preguntes. Recordo un sòrdid: “¿Tú no comes niños, no?” I la dona-serp, sense deixar de somriure: “No... como mucha fruta”. I tothom reia. Durant tota l’actuació no es va moure ni un mil·límetre. Encara ara no sé on era el truc.

Al final de l’actuació, per demostrar que aquell monstre estava entre nosaltres i no es tractava de cap holograma –cosa que sí que hagués estat sobrenatural donada la tecnologia de l’època- el presentador li feia preguntes relacionades amb el nombrós públic que la mirava. Una d’elles va ser: “Para ti, ¿cuál es la mujer más guapa del público?”. La serp-noia va mirar uns segons al voltant seu, enmig d’un silenci expectant. De sobte, va aturar la mirada en un punt fix i accentuant el somriure: “la señora rubia de la blusa de topos”. Totes les mirades van clavar-se en la meua mare, que va fer una rialleta entre avergonyida i satisfeta. Jo li vaig buscar la mà. Quan sortíem, en silenci, un home darrera nostre comentava que “se veía el tubito por detrás, en la cabeza, para darle oxígeno” i un noi jove amb barba li deia a la noia que portava del braç que tot plegat allò era un ‘joc de miralls’.

Pep Bras té raó quan diu que els records són sempre mentida, i la nena satisfeta del mirall recorda amb nitidesa inventada la maniobra dels dits àgils de la seua mare, perquè –diuen- amb dos anys no es recorda res. I la nitidesa augmenta en les paraules en castellà d’un monstre de fira que es va fixar en la bellesa d’una dona amb una brusa clapejada. Segurament el noi barbut que tenia pinta de córrer davant dels grisos tenia raó i tot era un joc de miralls, posats per fer creure allò que no era.

Els records que anem bastint deuen ser això. La nena del mirall s’ha fet gran a base de fer-ne jocs. I mentre es construeixen uns es destrueixen uns altres. Les vivències de l’adolescència, el primer petó, la joventut impetuosa, els fills i la maduresa les anem inventant i mitificant, com a defensa, perquè sinó tot seria molt més dur. Els jocs de miralls ens guarden de la intempèrie com la carpeta vermella guarda les delicades fotos antigues. I quan ja se’n té una bona col·lecció, de fotos i de vivències, ens adonem que continuem vivint en elles. Perquè els anhels, allò pel que lluitem, el que ens fa posar cada dia dempeus,  els construïm nosaltres amb l’esperança que esdevinguin realitat, malgrat el vent bufi massa sovint de cara. I la dona que sóc ara es mira al mirall i veu el joc d’uns fills sans que creixen, d’una feina digna, d’un nus que es desfà, d’una abraçada càlida que mai ha de faltar-li. I per darrere, sense que ningú se n’adoni, sota el gorret, pren oxigen.







diumenge, 15 de juny del 2014

El descosit

Asseguda al llindar de la porta miro feinejar el noi que em munta les prestatgeries del ‘despatx’. Mentre treballa –llapis a l’orella, cargol a la boca i trepant última generació a la mà- no calla, assenyalant a cop de mentó les piles de llibres que en difícil equilibri s’amunteguen al passadís:
—    Y todos esos libros te has leído, tú? Supongo que no te sabe mal que te tutee, no, señora? Yo es que soy muy asín, ya me perdonarás... Le acabo de enviar a mi mujer un guasap pa’ que se venga. Ya quedemos asín. Este mueble pesa y necesito que me eche una mano. Y no te ofendas, eh?, pero a ti te veo muy delgadita. A la mujer ya la tengo acostumbrada.
La Vane arriba en cinc minuts. Trenta-cinc anys, pantalons texans ajustats dues talles per davall de les seves necessitats. Càmping vermelles. Fa un tímid ‘hola’ i ajuda el Paco. Amb un ‘plis’ tenen la prestatgeria a lloc.
—    Vane! Por qué no te la llevas a la torre y se la enseñas? A mi
sólo me queda acollar los muebles y ya habré acabado la faena. Sácala a que le toque el aire y que vea el huerto. Que aquí sentadita me haces padecer, chica, no te ofendas, eh?
      La Vane és de poc parlar i em mira amb una mitja rialla, intel·ligent i tranquil·la.
     — Antes de quedarme embarazada estaba delgada com tú. Pero después de tener a los gemelos no me saco los quilos de encima, no tengo voluntad, chica!
      Pugem a un Picasso atrotinat i em duu, en cinc minuts, a una caseta envoltada de pins als afores del poble. Quan entrem pel caminet dos gossos petaners ens donen la benvinguda.
      —Allí tenemos las gallinas. Detrás del huerto. Luego te daré huevos. Ya le diré a mi padre que entre al corral y te coja que el gallo tiene unas malas pulgas...
      Dins la minúscula caseta d’una planta hi ha el pare de la Vane i la mare del Paco.
     —Ésta es la Rosa.
      Aquesta és tota la presentació. Asseguda en una cadira de càmping em serveixen un vas de San Miguel gelada. Al sofà-llit dos bessons de sis anys s’apliquen amb entusiasme amb la PSP, una per cadascun, sense aixecar el cap.
      — Tú tienes dos también, no, me ha dicho la Vane?
      A la mare del Paco li falten els incisius i els canins. Té els mateixos ulls verds que el seu fill.
      — Estos son unos bichos. Ahora los ves con las maquinitas pero cuando no te das cuenta ya han salido pa’ fuera y se están bañando en la piscina. Aquí estamos muy bien... lo compremos cuando el Paco tenía trece años.... imagínate... y lo hemos ido arreglando poco a poco.
      Assenteixo, somrient mecànicament, agafant amb les dues mans el vas de cervesa. El nus a l’estómac.
      —Cuando la Vane va a limpiar yo los cuido. Nos pasamos el verano aquí, que por las noches siempre corre un fresquito... Y cada domingo hacemos barbacoa y caragols a la llauna. Vente un día con los críos, mujer, que desde tu casa es un paseíto.
      —Ya me lo ha dicho su nuera, ya. Sí que vendremos un día.     
      Al cap de mitja hora li insisteixo a la Vane que no cal que em porti a casa, que em ve de gust caminar. El sogre de la Vane –no m’han dit el nom-, m’ha ensenyat orgullós l’hort amb les tomateres, les síndries a punt de collir i els cogombres.
     —Yo me vengo cada día, desde que me he jubilao. Pongo en marcha los aspersores y le doy pienso a las gallinas. Y le tengo al yerno el huerto a punto que tanto el uno como el otro se pegan unas buenas jartás de trabajar.
      Inesperadament, em canvia el registre idiomàtic:
      —Ara són jóvens, els toca treballar. Jo me n’hai fet un fart. Coranta anys de paleta. Ara no em sé estar a casa. La dona ja m’ho diu: vés a la torre que sembles una alma en pena! I ara a l’estiu la consogra cuida els crios i jo, mira, remeno per aquí...
      Enfilo el caminet amb una bossa del Mercadona carregada amb enciams, cabeces d’alls –que se cullen pa’ San Juan però per una setmana ja estan prou madurs- i mitja dotzena d’ous embolicats amb una pàgina de la Mañana. Demà diumenge tenen dinar –que mos arribem a ajuntar entre uns i altres vint persones, i a la piscina no s’hi cap!- i mentre ells preparin el foc jo estaré posant, un a un, els llibres a les prestatgeries.
      Entro a casa i recordo una recent entrevista d’Eva Piquer al poeta Joan Margarit. El refugi de la tristor es troba en tot allò que hem anat nodrint al llarg de la vida: els llibres que hem llegit, la música que ens ha emocionat, l’art que ens ha emplenat. Penso això mentre començo a apilar, desmenjada, aquest meu bastiment interior, en forma de llibres i cedés, a les prestatgeries que el Paco m’ha deixat, buides, molt buides. I demà diumenge, a l’hora que jo ja hagi enllestit la feina, i els nens de les PSP xipollegin a la piscina i els grans prenguin un carajillo de Magno en una taula amb un ‘hule’ de flors, jo estaré llegint, sola a casa, algun poemari que em sargirà –espero- el descosit. Però en aquest moment només escolto el silenci fotut que fa l’absència del que ara -i només ara- jutjo imprescindible i fonamental.







diumenge, 8 de juny del 2014

diumenge, 25 de maig del 2014

Els reinventats




Miro de reüll quan passo pel davant de l’exemplar de fa un any del ‘Capçalera’, que parla, de manera monogràfica, del periodisme en solitari. Un excel·lent reportatge ple de fotografies d’homes i dones joves, asseguts sols davant un ordinador i amb expressió de què allò que estan escrivint és fascinant.

Conceptes com ‘mobilitat geogràfica’, ‘freelancer’, portals com ‘journajobs.eu’ o tutorials com ‘com planificar la teua jubilació com autònom’ se m’amunteguen al cervell i els tanco a pressió amb una tapa amb el forrellat de la ‘reinvenció’.

Recordo el darrer i excel·lent article de l’AnnaSàez. No, jo no sóc pobra de solemnitat, ningú m’ha estès cap cartilla que m’hi acrediti. Ni m’he vist mirant –com sí que ho he vist a gent gran del poble- l’interior del contenidor d’orgànica. Encara tinc uns mesos de coll per pagar el lloguer i no dormo al carrer.

Fa dos anys que em dedico a reinventar-me, per la qual cosa vaig fer reinventar dues criatures, de 14 i 6 anys que em seguirien a la fi del món. I jo a ells. Per tant, més que encetar un camí, a casa caminem fent cercles.

Com molts de vosaltres, en el seu dia vaig confeccionar dos tipus de CV: un, molt més curt,  que repartia a les botigues i centres comercials quan sabia que necessitaven caixers, reposadors, encarregats, comptables. N’he tirat més de dos-cents, pel cap baix. I l’altre, que sovint lliuro en mà o envio per mail a requeriment d’algú.

Els tres reinventats que vivim en un pis de lloguer no som pobres de solemnitat, però aquest hivern hem passat fred a casa, cada final de mes hem de fer filigranes per pagar la factura de la llum i la marca blanca del súper ha passat a ser producte estrella de la nostra alimentació.

La reinventada gran s’ha acostumat a viure amb l’angoixa constant. Es lleva, després d’una altra nit de mal dormir, amb mal de mandíbula i d’estómac i es fa la juguesca interna de quin dolor serà el primer a remetre-li. A vegades tots dos perduren tot el dia. Però la reinventada, si hi ha sort i fent honor a la seua condició, agafa el cotxe i va a fer allò pel qual podrà estendre una factura que potser no serà d’un impagat i trigarà menys de quatre mesos a cobrar.

Mentrestant el trio de reinventats aguantem la respiració quan portem el petit cotxe a l’ITV i el mecànic dóna per bones, un any més, les cobertes de les rodes. Arribarà un dia que les haurem de canviar. Aleshores, la reinventada gran ja pensarà com fer-ho. I amb aquests inútil consol passa un altre dia, envia un altre currículum, fa una altra trucada.

Els reinventats de solemnitat –i d’això sí que en tinc certificat- no podem aspirar a la famosa reunificació familiar, perquè els pares són morts i si ens queda algun germà, viu lluny.

Els reinventats de solemnitat passem desapercebuts. Tenim cotxes vells, però els procurem portar nets i sense bonys. Ens vestim amb roba intemporal, comprada inclús abans del naixement del darrer fill. I la perruquera del barri ens tapa les canes gairebé per amistat, un cop cada dos mesos.

Tenim els currículums en sobres o en pdf, sempre llestos, escalfant motors. Anem per carrer observant els altres, incrèdulament, perquè no semblen angoixats. Hem perdut l’orgull i permetem que l’ex-cònjuge els compri unes sabates dignes als reinventats petits que, a més de no queixar-se mai ni demanar res, no paren de créixer.

La reinventada pensa que el malson acabarà. Que, com diu el ‘Capçalera’, el futur són les col·laboracions i que un dia o un altre la cridaran. Que d’alguna cosa serviran les tres fulles de currículum d’on pengen, al final, dos o tres petits premis que més que un mèrit, són gairebé una súplica.

La gran espasa de Dàmocles que penja sobre la reinventada és que un dia es quedi sense poder pagar el lloguer, haver de marxar de rellogada a un altre lloc –qui sap si a una altra ciutat- i perdre les úniques coses per les quals cada matí treu forces per fer la juguesca: mandíbula o pit?.