El foc per fer bonic

Aquest matí he vist una brigada municipal que posava garlandes al meu carrer. Quilòmetres de cinta de coloraines que feia ziga-zaga entre els fanals, acompanyant les senyeres que també fa poc que onegen, aquest any més brillants que mai.

La festa major d’estiu, com en la majoria dels pobles de Catalunya, se celebrarà aquest proper cap de setmana. Sergi Pàmies citava Francesc-Marc Àlvaro en un recent article a La Vanguardia. Àlvaro, en el pregó de Vilanova va dir que “la festa també és una manera de plantar cara a la por i al desànim; una manera d’expressar que no ens deixem vèncer per les dades més negatives ni els auguris més descoratjadors”. Hi estic d’acord. Cada any, malgrat que el fenomen sigui cíclic i inclús forçat, el jovent d’aquí i de poblacions properes no es perd l’esdeveniment. Els matrimonis joves amb fills aprofiten les minifiretes instal·lades, la gent gran s’hi passeja. Tothom qui hi vol anar troba el seu espai.

Em meravella, i no voldria caure en la demagògia, la capacitat dels humans per, malgrat l’adversitat, reservar un espai per a la diversió, el festeig pel simple fet de festejar, el ball i la gresca per se. En el mateix moment que el camionet anava engalanant el carrer, el 324 emetia les imatges distorsionades de la darrera matança de civils a Damasc. La certesa que les víctimes ho eren per un atac d’armes químiques –per l’absència de sang i violència física- donava a les imatges un to encara més esfereïdor. Piles d’homes, dones i nens de totes les edats jeien aparentment desplomats en un segon. Els meus ulls escrutaven les figures infantils. Cossos prims i allargassats, amb genolls plens de crostes de jugar pel carrer, idèntics als genolls del meu fill de set anys, que en qualsevol moment vindrà per darrera i em farà un petó, mentre escric això.

Però la música de l’orquestra arribarà aliena, com el meu fill, al que succeeix enfora. D’aquesta matèria estem fets: riure i plor, joia i aniquilació, vida i mort. Amb aquesta contradicció els humans ens hem anat fent grans. I no cal flagel·lar-nos la consciència per ser capaços d’admirar un castell de focs artificials, com un exercici de catarsi col·lectiva que tan gregàriament necessitem. Gaudim de l’espectacle i això ens fa més humans. Ara bé, aquest any, si em permeteu, prendré més fort que mai la mà del petit mentre al cel de la nit es dibuixen formes amb llums de colors. Em serà difícil no recordar les fràgils figures desplomades ja per sempre en un altre i absurd racó del món. I pensaré que els genolls pelats que la pantalla distorsionava eren els meus de fa ja massa anys, són els del meu fill i ho seran, com una cicatriu inesborrable, de tots i cadascun de nosaltres. I agrairé la sort d’observar-lo bocabadat al meu costat. I em maleiré, contradictòriament, en comprovar que sempre els toca als mateixos i constatar que, com en un despertar sobtat d’un malson, nosaltres som, per sort, al costat de la pantalla on el foc que cau és per fer bonic.

Dents blanques a la biblioteca

Aquest dies d’agost privats de vacances, un dels petits luxes que em permeto és sortir de bon matí a passejar la gossa. L’animal aprofita la fresca de la matinada per córrer lliure pels herbassars i els camps dels afores. És el seu moment de felicitat. Quan la llengua li toca a terra de pur esgotament la crido, la lligo i enfilem el camí totes dues a l’altra banda del poble, per comprar la premsa.

A l’arribar a la plaça que envolta la biblioteca, sé el que em trobaré. Els observo dissimuladament, matí rere matí. Catorze o quinze joves subsaharians -cap d’ells deu passar dels vint-i-cinc anys- han fet nit als durs bancs de pedra que envolten la plaça. Un d’ells, -al mes de maig quan comencen a venir-, em va demanar, amb timidesa i educació, si li podia donar una manta. És un dels integrants del grup.

La majoria dels nois ja estan desperts quan nosaltres passem. Quinze figures fosques com el carbó recolzades al mur blanc de la plaça, esperant que un pagès passi amb el cotxe i els ofereixi un dia de feina de recollida al tros. Hi ha dies que passo tan aviat que alguns encara dormen, embolicats en mantes regalades amb càrrec de consciència. La gossa i jo guardem un silenci respectuós per no despertar-los. Altres ja s’han llevat i aprofiten per fer-se una toilette precària. Es renten les dents blanquíssimes a la font. Es posen crema hidratant a les cames, es canvien la roba i la renten per a què el sol inclement del migdia els eixugui la muda. Alguns, concentrats, fan les seves pregàries. Són silenciosos, no et miren als ulls, et cedeixen el pas.

A vegades passa el pagès i s’atura amb el cotxe. Se n’apropen dos o tres. Negocien en castellà. No puc sentir les quantitats que acorden. Són dos o tres minuts de regateig. El final, però, sempre és el mateix. Els tres nois pugen al cotxe. Ja tenen feina per avui, sigui quin sigui el preu ofert. S’acomiaden dels seus companys amb un gest a la mà i una rialla de triomf. Els altres resten recolzats, esperant el seu torn, si és que es presenta. Rere ells, bosses plenes de roba, un matalàs en forma de tub, coixins rescatats dels contenidors, xancles de goma, ampolles d’aigua de plàstic, tot disposat de manera ordenada, neta.

Em miren passar en silenci i no sóc capaç d’endevinar què pensen. No es veuen preocupats; senzillament, estan allí, esperant. Disposats però sense angúnia. Em pregunto de quina manera han arribat aquí, d’on treuen la serenitat, la discreció. M’aventuro a pensar que la seva joventut els dóna l’energia de tirar endavant. L’esperança de sortir-se’n. I com sempre –entre inútils i tòpiques reflexions sobre la inoperància del sistema i les flagrants injustícies socials que només ens permetem els qui no hem de dormir a la intempèrie-, em sobrevé aquella punxada de culpa i vergonya, que només apaivago de manera maldestra donant-los una altra manta, o portant-los aigua envasada, o oferint-los una rialla de bon dia, malgrat que les meues dents no es vegin, ni de bon tros, tan blanques com les seues.