La practicitat del Jalogüin (two)

Cars bloggers:

Ja ha tingut lloc. Com aquells malsons recurrents típics de les ments neuròtiques que a força de repetir-se s'acaben fent realitat, l'amenaça silenciosa que planava per damunt del meu cap d'autònoma endeutada s'ha acomplert: he de pagar una morterada de la liquidació de l'IVA, com cada trimestre.

Ahir el meu gestor em va trucar i, amb eufemismes diversos, em va notificar la bonica quantitat amb la qual he d'obsequiar a hacienda semos todos. Donat doncs que a partir de ja la meva situació socioeconòmica serà, encara més, de misèria recalcitrant i fent bona la dita que la millor fugida és l'atac, el meu cervell malatís s'ha posat en acció, aprofitant la proximitat de la vigília de Tots Sants (encara que la meva idea de "santa" en té ben poc).

Quan era jovenota (pleistocè, any amunt any avall) celebràvem Castanyades memorables a l'institut (birra i moscatell barrejats, -deú meu com no vaig morir!-, fum i musicota). Era el més proper a l'actual botellón que he conegut. La castanya estava assegurada.

Però com diu la cançó: El tiempo pasa y nos vamos poniendo viejos i vet aquí que la Castanyada és susbtituïda (americaaaanooos, os saludamos con alegríaaaa) pel Halloween. Al carrer on visc des de fa anys, els nens del veïnat (tan monos, ells!) es dediquen a disfressar-se de Vart Daders, Frankesteins, Ninjas i alegries diverses i, amb la benedicció dels seus pares amatents, van de casa en casa tot entonant allò tan nostrat de Trick or Treat. Teòricament se'ls ha d'obrir la porta amb somriure beatífic i obsequiar-los amb caramels, xupa-xups, peta-zetas, xocolatines i si es tracta de pre-adolescents, altres substàncies que els puguin fer feliços. A mi, com ja sabeu, nostrosinyó em donà un caràcter més aviat irascible i poc donat a la participació d'aquestes activitats lúdico-festives. Els nens, alertats pels seus preocupats progenitors, a l'arribar a la meva porta passen, sàviament, de llarg.

I us he contat tot això perquè penso solventar la meva paupèrrima situació pecuniària passant-me a l'enemic. La nit del 31 em disfressaré, encara no tinc molt clar si de Luís Bárcenas o de Carlos Fabra (ulleres fumades incloses per donar un aire 'retro') i aniré casa per casa declamant Money or Murder armada amb una efectiva serra mecànica que tinc guardada per l'ocasió. Començaré per la bonica vivenda del director del banc i ves a saber on acabaré. I com algú se'm posi xulo n'armaré una que al seu costat La matanza de Texas semblarà Sonrisas y lágrimas. Per si de cas, si aquella nit sentiu que us truquen a la porta, no obriu. Quan se'm gira el cervell no conec ningú. Després no em digueu que no us vaig avisar. I és que, convindreu amb mi, en aquest món no hi ha res més perillós que un contribuent -molt més, encara més- escanyat. I massa que aguantem. 

Adrian

La dona porta un matí infernal, amunt i avall. El cotxe l’avisa que ha de posar carburant amb urgència. S’atura a una benzinera. El caixer, previ pagament, li obre l’aixeta del gasoli. Deixa la cartera farcida de documents al capó i introdueix la mànega fins que la màquina li fa saber que s’ha acabat el crèdit. Tanca el dipòsit i engega el cotxe. Surt de la benzinera i un cop a l’autovia, accelera.

El noi, dalt del camió, circula per la rotonda. Té calor i pressa. De sobte, veu un objecte en forma de llibreta de pell en mig de la calçada. Els cotxes que circulen pel voltant mouen l’aire i fan voleiar papers i documents que surten de la llibreta oberta. Dóna el tomb complet a la rotonda i deixa el camió al voral amb els llums d’emergència. Surt del camió i vigilant els cotxes agafa l’objecte, que resulta ser una cartera grossa i grisa. Recull targetes, papers i bitllets que s’han anat dispersant. Els cotxes fan sonar el clàxon, avisant del perill. Quan li sembla que ho ha recollit tot, puja novament al camió.

La dona arriba a casa, amoïnada perquè encara no ha fet el dinar del fill gran. Deixa la bossa al sofà. Sona el telèfon fix. Un home amb accent romanès pronuncia el seu nom en castellà. Sent un temor imprecís mentre contesta afirmativament. La veu li pregunta si no troba a faltar res. I mira l’interior de la bossa.

El noi, aturat el camió en una zona de servei, amb una targeta que ha trobat a la cartera amb un número de telèfon, tracta de tranquil·litzar la dona, que acaba d’adonar-se que no té la cartera. No pot esperar-la, a les dues ha d’acabar el repartiment i ja fa tard. Ella li prega que li digui on és, que arribarà de seguida. Davant el prec gairebé histèric, es resigna. Li dóna les coordenades. Li ha de repetir detalladament perquè no aconsegueix orientar-se. Li diu que només pot esperar-la cinc minuts. Ella li promet que no trigarà.

La dona circula per l’autovia buscant la sortida que el noi li ha indicat. A mig camí, imprudent, el truca per dir-li que no veu l’àrea de servei. Ell li pregunta on és i ella li diu que acaba de passar per davant una fàbrica amb una façana verda. Vol saber de quin color és el seu cotxe. Groc. Ja la veu, el noi. Li fa saber. Li diu que entri al lateral i que ell porta una samarreta lila. S’atura al lloc indicat. Un noi jove i rialler amb una samarreta morada se li apropa amb la cartera desordenada, però tancada, a la mà.

El noi veu la dona sortint del cotxe. Quaranta anys, somrient i cansada. Se li apropa. Ell li vol donar la mà però ella li estampa un petó maternal a cada galta. El noi riu, sorprès. Li lliura la cartera i amb el seu castellà amb accent li recomana que comprovi que no falta cap document. La dona amb un cop d’ull s’adona que hi és tot: targeta de crèdit, carnet d’identitat, permís de conduir, targetes sanitàries, vals de descompte, papers inútils i un bitllet de 10 euros. Amb un gest avergonyit ella li ofereix el bitllet. Ell aixeca els palmells i li explica que no vol res, que el que ha fet és el que creia que havia de fer. Ella li torna a donar dos petons maternals, més forts encara. Li diu que li farà un escrit i que el trucarà per saber la seva adreça electrònica.

El noi puja al camió mentre observa la dona que, encara amb presses però alleugerida, s’allunya amb el petit cotxe groc. Se’n riu mentre recorda la frase que li ha dit com a comiat, en un castellà pujat de volum, com la gent gran quan parla als estrangers que no entenen l’idioma. Li ha preguntat si estava casat. Sí que ho està. Li ha assegurat que la seva dona era la noia amb més sort del món.

La dona torna cap a casa. A mig camí, rep un whatsapp del mateix número del noi de la samarreta lila. Es diu Adrian. I un correu electrònic. Posa la ràdio i intenta relaxar-se després de l’ensurt. Les notícies anuncien la posada en marxa de la rifa de cap d’any de Catalunya. I somriu.

Confio, vull confiar i necessito confiar.

Serà un escrit breu aquest, amb un missatge clar, naïf, si voleu: aquesta setmana que encetem hem de deixar enrere, tots els que estiguem a favor del dret a decidir, absurdes diferències internes. Els matisos, les discusions han estat presents fins ara i tornaran la setmana que ve. I això no és dolent. Però aquesta setmana ha de ser un parèntesi per refermar la unitat d'un poble que demana només que se l'escolti.

Jo confio, vull confiar i necessito confiar en què se'ns escoltarà. Des de tot arreu. Per això, aquesta setmana serem una sola veu. Enllaçant mans, enllaçant blogs. Enllaçant el futur.

I, malgrat el vers de Martí i Pol ha estat repetit fins l'esgotament, mai com ara ha tingut tanta força:

"Tot està per fer i  tot és possible".

Ens hi posem?

Aquest blog està enllaçat amb Menjar a Cala Blanca. /http://acalablanca.blogspot.com.es/

El foc per fer bonic

Aquest matí he vist una brigada municipal que posava garlandes al meu carrer. Quilòmetres de cinta de coloraines que feia ziga-zaga entre els fanals, acompanyant les senyeres que també fa poc que onegen, aquest any més brillants que mai.

La festa major d’estiu, com en la majoria dels pobles de Catalunya, se celebrarà aquest proper cap de setmana. Sergi Pàmies citava Francesc-Marc Àlvaro en un recent article a La Vanguardia. Àlvaro, en el pregó de Vilanova va dir que “la festa també és una manera de plantar cara a la por i al desànim; una manera d’expressar que no ens deixem vèncer per les dades més negatives ni els auguris més descoratjadors”. Hi estic d’acord. Cada any, malgrat que el fenomen sigui cíclic i inclús forçat, el jovent d’aquí i de poblacions properes no es perd l’esdeveniment. Els matrimonis joves amb fills aprofiten les minifiretes instal·lades, la gent gran s’hi passeja. Tothom qui hi vol anar troba el seu espai.

Em meravella, i no voldria caure en la demagògia, la capacitat dels humans per, malgrat l’adversitat, reservar un espai per a la diversió, el festeig pel simple fet de festejar, el ball i la gresca per se. En el mateix moment que el camionet anava engalanant el carrer, el 324 emetia les imatges distorsionades de la darrera matança de civils a Damasc. La certesa que les víctimes ho eren per un atac d’armes químiques –per l’absència de sang i violència física- donava a les imatges un to encara més esfereïdor. Piles d’homes, dones i nens de totes les edats jeien aparentment desplomats en un segon. Els meus ulls escrutaven les figures infantils. Cossos prims i allargassats, amb genolls plens de crostes de jugar pel carrer, idèntics als genolls del meu fill de set anys, que en qualsevol moment vindrà per darrera i em farà un petó, mentre escric això.

Però la música de l’orquestra arribarà aliena, com el meu fill, al que succeeix enfora. D’aquesta matèria estem fets: riure i plor, joia i aniquilació, vida i mort. Amb aquesta contradicció els humans ens hem anat fent grans. I no cal flagel·lar-nos la consciència per ser capaços d’admirar un castell de focs artificials, com un exercici de catarsi col·lectiva que tan gregàriament necessitem. Gaudim de l’espectacle i això ens fa més humans. Ara bé, aquest any, si em permeteu, prendré més fort que mai la mà del petit mentre al cel de la nit es dibuixen formes amb llums de colors. Em serà difícil no recordar les fràgils figures desplomades ja per sempre en un altre i absurd racó del món. I pensaré que els genolls pelats que la pantalla distorsionava eren els meus de fa ja massa anys, són els del meu fill i ho seran, com una cicatriu inesborrable, de tots i cadascun de nosaltres. I agrairé la sort d’observar-lo bocabadat al meu costat. I em maleiré, contradictòriament, en comprovar que sempre els toca als mateixos i constatar que, com en un despertar sobtat d’un malson, nosaltres som, per sort, al costat de la pantalla on el foc que cau és per fer bonic.

Dents blanques a la biblioteca

Aquest dies d’agost privats de vacances, un dels petits luxes que em permeto és sortir de bon matí a passejar la gossa. L’animal aprofita la fresca de la matinada per córrer lliure pels herbassars i els camps dels afores. És el seu moment de felicitat. Quan la llengua li toca a terra de pur esgotament la crido, la lligo i enfilem el camí totes dues a l’altra banda del poble, per comprar la premsa.

A l’arribar a la plaça que envolta la biblioteca, sé el que em trobaré. Els observo dissimuladament, matí rere matí. Catorze o quinze joves subsaharians -cap d’ells deu passar dels vint-i-cinc anys- han fet nit als durs bancs de pedra que envolten la plaça. Un d’ells, -al mes de maig quan comencen a venir-, em va demanar, amb timidesa i educació, si li podia donar una manta. És un dels integrants del grup.

La majoria dels nois ja estan desperts quan nosaltres passem. Quinze figures fosques com el carbó recolzades al mur blanc de la plaça, esperant que un pagès passi amb el cotxe i els ofereixi un dia de feina de recollida al tros. Hi ha dies que passo tan aviat que alguns encara dormen, embolicats en mantes regalades amb càrrec de consciència. La gossa i jo guardem un silenci respectuós per no despertar-los. Altres ja s’han llevat i aprofiten per fer-se una toilette precària. Es renten les dents blanquíssimes a la font. Es posen crema hidratant a les cames, es canvien la roba i la renten per a què el sol inclement del migdia els eixugui la muda. Alguns, concentrats, fan les seves pregàries. Són silenciosos, no et miren als ulls, et cedeixen el pas.

A vegades passa el pagès i s’atura amb el cotxe. Se n’apropen dos o tres. Negocien en castellà. No puc sentir les quantitats que acorden. Són dos o tres minuts de regateig. El final, però, sempre és el mateix. Els tres nois pugen al cotxe. Ja tenen feina per avui, sigui quin sigui el preu ofert. S’acomiaden dels seus companys amb un gest a la mà i una rialla de triomf. Els altres resten recolzats, esperant el seu torn, si és que es presenta. Rere ells, bosses plenes de roba, un matalàs en forma de tub, coixins rescatats dels contenidors, xancles de goma, ampolles d’aigua de plàstic, tot disposat de manera ordenada, neta.

Em miren passar en silenci i no sóc capaç d’endevinar què pensen. No es veuen preocupats; senzillament, estan allí, esperant. Disposats però sense angúnia. Em pregunto de quina manera han arribat aquí, d’on treuen la serenitat, la discreció. M’aventuro a pensar que la seva joventut els dóna l’energia de tirar endavant. L’esperança de sortir-se’n. I com sempre –entre inútils i tòpiques reflexions sobre la inoperància del sistema i les flagrants injustícies socials que només ens permetem els qui no hem de dormir a la intempèrie-, em sobrevé aquella punxada de culpa i vergonya, que només apaivago de manera maldestra donant-los una altra manta, o portant-los aigua envasada, o oferint-los una rialla de bon dia, malgrat que les meues dents no es vegin, ni de bon tros, tan blanques com les seues.