Entrem a l'ésglesia de Santa Maria d'Almenar, aquest diumenge a la tarda. Algú ens ha dit que l'actuació comença a dos quarts de set de la tarda, però és a les set. Aquests minuts de més ens permetem posar-nos a primera fila i observar amb deteniment l'espai on ens trobem: una gran nau de planta de creu llatina, que ens recorda que Almenar fou una plaça important en la reconquesta (la sarraïna Al-menara). Els origens àrabs, la construcció gòtica, els elements barrocs i neoclàssics -sabíeu que aquest passat març l'Església ha estat declarada bé d'interès nacional?- fa un aiguabarreig de sentiments que culminen amb el so de les primeres veus, que des de la part posterior de la capella, comencen a sentir-se. Els cantants, vestits com els antics esclaus africans, avancen pel passadís, on, a banda i banda, veiem marededéus ploroses i santcrists policromats. La meua ment, malaltissa i heretge, no pot evitar el curtcircuit d'aquesta visió amb el so d'unes veus càlides que veneren la joie de vivre malgré tout (heus ací la França) i les icones cristianes, doloroses i resignades.
Els integrants del cor es van col.locant a l'altar, sense deixar de cantar. Darrera seu, amb el seu etern somriure -ben bronzejat, aquest cop-, el director Ramon Escalé, els dirigeix, canta i fa les introduccions dels temes. La sintonia, en l'ampli sentit del terme, va creixent a mesura que es van desgranant les cançons: Oh, Mary, don't you weep, The deep River, His eye is on Sparrow...fins a culminar amb l'arxiconegut Oh Happy Day.
Realment, és un dia feliç. Perquè tant és si estem en un poliesportiu, en una discoteca o en un lloc de rés (no confongueu amb "res", que per a nihilista ja em teniu a mi), quan la música està ben dirigida, ben sentida i ben interpretada, no coneix fronteres ni constrenyiments físics.
Al sortir, contemplem el magnífic campanar, culminat per l'àngel d'or que ens assenyala, amb determinació celestial, un lloc indeterminat, que és allà on les nostres ànimes se situen, amb la ciutat sarraïna als nostres peus, en plena Festa Major.
Al-menara, la reconquesta, les marededéus barroques, els focs artificials, l'Àfrica negra, el Bages...voleu més mestissatge? Els de l'Esclat Gospel Singers, un altre cop, ho fan possible. I per molts anys.
Per cert, sabíeu que els almenarencs van disposar de moneda pròpia durants els segles XIII, XIV i XV? Doncs l'espectacle del diumenge, a més de ser gratuït, no es paga amb quartos.
Els integrants del cor es van col.locant a l'altar, sense deixar de cantar. Darrera seu, amb el seu etern somriure -ben bronzejat, aquest cop-, el director Ramon Escalé, els dirigeix, canta i fa les introduccions dels temes. La sintonia, en l'ampli sentit del terme, va creixent a mesura que es van desgranant les cançons: Oh, Mary, don't you weep, The deep River, His eye is on Sparrow...fins a culminar amb l'arxiconegut Oh Happy Day.
Realment, és un dia feliç. Perquè tant és si estem en un poliesportiu, en una discoteca o en un lloc de rés (no confongueu amb "res", que per a nihilista ja em teniu a mi), quan la música està ben dirigida, ben sentida i ben interpretada, no coneix fronteres ni constrenyiments físics.
Al sortir, contemplem el magnífic campanar, culminat per l'àngel d'or que ens assenyala, amb determinació celestial, un lloc indeterminat, que és allà on les nostres ànimes se situen, amb la ciutat sarraïna als nostres peus, en plena Festa Major.
Al-menara, la reconquesta, les marededéus barroques, els focs artificials, l'Àfrica negra, el Bages...voleu més mestissatge? Els de l'Esclat Gospel Singers, un altre cop, ho fan possible. I per molts anys.
Per cert, sabíeu que els almenarencs van disposar de moneda pròpia durants els segles XIII, XIV i XV? Doncs l'espectacle del diumenge, a més de ser gratuït, no es paga amb quartos.
