dissabte, 28 de febrer del 2009

LoPaunomtrau



Quina alegria quan la Purificació (la que porta tot allò de l'Associació Femenina) em va dir que mos ho organitzéssem pal dissabte. Què en feia de dies que ho esperava. Sort que m'ho va dir amb temps, la Puri, perquè al Pauet l'he d'anar mentalitzant, que de gràcia no li'n fa gens ni mica. A més vai estar a l'aguait per quan vingués la Marteta (la cartera, que és molt bona noia però com no s'agarro uns quants quilos aquesta no troba nòpbio, t'ho dic jo), i portés la propaganda. És que jo al Pauet no li hai dit res dels secsibois. Com se m'entero no em deixa sortir de casa...i amb la il.lusió que tinc...

La Pilarin, la Marta i jo ("las tres sudamericanas" mos fem dir...si mos ho sabem passar bé, naltres!) ja hem trucat per reservar. Barat, no és, no. Però és una vegada l'any, conxo! I mira que a la Femenina se n'organitzen moltes de coses, que si t'apuntes a tot és un no parar: que si curs de pintar amb aquarel.les, que si de decoració fensuí, que si una xerrada de la "menopausa" (jo lo retiro ja l'hai passat fa dies, i gràcies a Déu em trobo la mar de bé; a la Marta, que se'n va cap als cinquanta-cinc encara li fa lo tonto i quan li agarren les calors se mos ha d'assentar sigo on sigo i esperar que se li passo a cop de vano).

Què us estava dient...que me'n vai d'una cosa a l'altra...ai sí! Que durant l'any estem molt entretingudes. I no només fem coses al Local. Aquest any hem anat a Roma, que només per veure la bendisió urbietorbi del Papa ja va valer la pena les catorze hores d'autocar d'anada i catorze més de tornada. I fem el mondongo(*). I organitzem desfiles de moda, que aquet any vai sortir per la botiga de talles grans i no és par res però jo encara fai molt goig. Ja li vai dir al Pauet que vingués a veure'm però es va estimar més quedar-se amb lo carajillo i la botifarra. Amb ells què els hi expliques. Los homes d'anquesta edat són així.

La Montserrat, que se mos va quedar par vestir sants, però és la més animada de totes, va veure la propaganda a la porta de la botiga de calces aquella tan moderneta de l'entrada del popble. Allí hi anem quan volem comprar fils pal punt de creu. I encara sort, que sino par quatre fils hauríem de baixar a Lleida. La Montserrat és una artista. Ara li està fent un joc de llençols a la neboda que se li casa. Ho hauríeu de veure. L'altre dia la vai acompanyar a comprar un fil de color mostassa per fer el ribet del raïm que està brodant (jo em penso que aquets llençols semblaran més aviat unes astovalles, però no vai gosar a dir-li res, que la Montserrat té mal pronto). La noia de les calces es va estar ben bé un quart d'hora per trobar-li el color que li casés a la Montse (què més voldria ella: casar-se...ai). La noieta aquella és agradapble. Dic noieta però ja està granadeta, però com que és primeta i va molt moderneta a simple vista enganya, però quan la veus d'aprop anda que no se li noten les arrugues..! (per cert, pal popble es diu que no li va gaire bé la venta...m'assembla que pixava de molt alt amb tanta modernor, aquesta!).

Pos lo que us deia. Que ja m'estic preparant pal dissabte. I si al Pau no li fa gràcia que s'hi posi fulles de llaurer. L'altre dia li vai dir que em portés al cini a veure aquella pinícula que surten los mateixos artistes del Titanic, que tracta d'un matrimoni que està passant per una crissis (oi, lo Titanic...lo menos l'hai vista sis vegades...i sempre acabo amb unes ploreres..!). Pues no hi va haver manera: "a mi no em marejos", em va dir.

Pues apa. Ja m'he comprat uns tejanos (que jo sóc molt avançada) i una brusa picanteta a la botiga de l'Asensión. Lo divendres ja m'hai agarrat hora a la Fina, la perruquera, par que em tenyisso i em dixo pentinada. I lo mateix dissabte, quan vingo del tros, al Pauet lo faré feliç amb caragols a la llauna per dinar i costelletes. I abans de la migdiada li hauré de fer un apanyo, que si no ho troben a casa ho busquen a fora. I em dirà, abans de marxar, com cada any: "Pos si tu no ets una dona treballadora", com si per la feina de casa, i tenir-lo content amb ell, no em meresqués un jornal.

I a disfrutar.

L'únic que em fa una mica d'angúnia és lo dibuix que han posat a la propaganda. Que pot donar pistes (que jo vec Lo cor de la Ciutat i sé que les malifetes sempre es paguen) del que li va passar al pobre secsiboi de l'any passat. Que ho vam haver de fer per a que no ens denunciés als Mossos. Si aneu al Turó de la Carena, la terra encara es veu remoguda.

(*) Matança del Porc.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Probablement, Déu ha mort, Nietzche ha mort...

...i a mi em falten unes (espero que moltes) tardes.
Així que, a disfrutar-les.



Cada 2 de febrer se celebra en una petita localitat de Pennsylvania el Groundhog Day, el dia de la marmota. Es tracta d'una celebració molt concurrida en què s'espera que Phil (?), la bestioleta protagonista, surti de la lloriguera per observar la seva reacció. Si la marmota s'espanta de la seva pròpia ombra (per tant, el sol lluu) i entra cap dins per tornar-se'n a dormir com una ídem (l'ensurt no deu ser gaire gros), es dóna per fet que l'hivern durarà sis setmanes més. Si, en canvi, el dia està nublo, que diu una coneguda meva, i no es projecta la seva ombra, donem l'hivern per acabat. I tan amples.

Aquesta tradició tan fonamentada científicament (de fet, la marmota l'encerta un 28% de les vegades, bastant més que la majoria dels tiradors de tarot), té tant predicament que és retransmesa per nombrosos mitjans de comunicació, com un
Obama for President Day qualsevol. En el cas de la marmota, l'inqualificable barret de l'Aretha Franklin és substituït per les pintes amormonades dels organitzadors. La tradició és àmpliament seguida tan pels amants del folclore anglosaxó com pels hotelers de la zona, que veuen en la perllongació de l'hivern (com aquest any), unes setmanes més de negoci. En aquest cas, doncs, la marmota li guanya la partida al meteoròleg. Fixeu-vos en la bestiola de la foto: no em negareu que no té cara de dir (com l'Obèlix de la meva infantesa, que parlava en castellà): "Estos humanos estan majaretas".

En la pel.lícula Atrapat en el temps, el prota (Bill Murray, que sempre fa cara d'anar mal cagat, el pobre), es veu immers en un inacabable dia de la marmota. Cada jornada es repeteix, com en un bucle infinit, recollint el que els antics grecs anomenaven "l'etern retorn de l'idèntic", tradició recollida per Nietzche i reflectida en no pocs contes de Borges. I jo avui, que fa tants dies que no escrivia res en aquest bloc (de la qual cosa segur que m'esteu molt agraïts), decideixo solemnement instal.lar-me en el meu particular Groundhog Day.

I és que avui, guardeu-me de mentir, si l'actor James Dean no hagués conduït un buga molón i no s'hagués fotut de cap, celebraria el seu 78è aniversari. I jo, que encara no m'he fotut de cap, en faig 42. I també em sento una rebel sense causa que reivindica l'etern retorn de l'idèntic. I intentaré fer contínues rèpliques de mi mateixa, a risc de semblar una mutant com la Tita Cervera o la Cher...o la marmota de la foto. L'únic problema que veig és que penetrar en aquest bucle quirúrgic, de sueros, drenatges i sondes, és el pitjor dia de la marmota que un acompanyant d'hospital pugui viure. I us ho dic jo, que ja porto gairebé un mes.

Pensant-ho millor, em quedo amb la metàfora de l'aigua d'Heràclit i deixaré que el riu del temps flueixi sense possibilitat de retorn. Mentrestant, quedeu tots invitats al meu aniversari. Aprofito una invitació que m'han fet arribar recentment, d'un col.legi privat molt conegut de Lleida. Juro que és tal qual (fixeu-vos en la darrera línia):




FIESTA DE CUMPLEAÑOS DE:

Sergi
Andrea
Pablo
Maria
Paula

El Sábado 31 de Enero a las 11 h., te esperamos en el Indiana Bill.

Lista de regalos en TOY PLANET (Rovira Roure)(*)


* Jo canvio els regals del Toy Planet per uns comentariets vostres al bloc. On vas a comparar!

Què voleu. 42 anys i lo més calent a l'aigüera (d'Heràclit).