divendres, 26 de desembre del 2008

Me (d)bebo a mi público

"Mi corazón
es un músculo sano
pero necesita acción."
Ariel Rot

M'ho vaig prometre a mi mateixa: "Rosa, que canses. Que els quatre benintencionats que et llegeixen no es mereixen aquest càstig. Que et pot llegir algun menor. Que el tema està gastat. Que quina culpa tenen que siguis una amargada..." Però aquí em teniu, amb l'escopeta carregada de bilis i una rialleta sardònica als llavis. Sou a temps de prémer "salir". Quedeu avisats.

Quaranta-set minuts de rellotge per fer-me una ecografia de cor. Us en han fet mai cap? Us col.loquen en una llitereta pensada per acollir elfs escarransits (ai, ja m'ha caigut el primer pet!), que per a mi no es problema, donada la meva baixa talla; us despullen de cintura cap amunt, que tampoc m'és obstacle, donada la meva baixa talla moral i us unten d'una espècie de gel llefiscós que sembla comprat en un sex-shop de barriada. El metge -seixanta anys, mirada circumspecta, barba blanca a
lo Pare Noel (el segon pet!)- va passant una mena de lector de codi de barres per tot el meu tòrax i mira atentament una pantalla d'ordinador que jo no puc veure. En una habitació a les fosques i en silenci, només sento els batecs en estéreo del meu cor. Hi ha moments que el barbut apreta sota les costelles, em diu que no respiri, que em giri de costat. Jo no puc evitar la cantarella interior (no us passa que en moments de tensió us ve una melodia a contracor, mai millor dit?): "sho estaba esperando que cantes mi cansión". El metge em diu que faci força "como si quisieras ir de vientre". Bonic eufemisme. Em visualitzo a mi mateixa com a caganer nadalenc (m'ha caigut el tercer!) i m'hi esforço. "Ya hemos acabado", conclou el galè. Encara sort, perquè jo estava a punt de començar.

Una vegada asseguts a la taula de la consulta, escolto el diagnòstic: -
Todas las pruebas son normales. No se observa ninguna cardiopatía. Las taquicardias responden a un típico cuadro de ansiedad-. Em mira als ulls. Li aguanto la mirada mentre li imagino un barret vermell al cap. M'escriu en una recepta "unas dosis muy suaves de lorazepam, ho ho hooo!" (quatre! quatre!) i em recomana vida contemplativa "dame pas y dame guerra y un dulse colocón".

Al sortir de la consulta, comença la meva vida contemplativa: truco a casa i em diuen que el petit té febre encara. Si m'afanyo encara el podré portar al pediatre i entrar a treballar sense retard. Em planto al CAP en mitja hora. La sala abarrotada de prole malalta, pares esgotats i estossegades inacabables. El nen, en contacte amb els dos graus sota zero de boira gebradora ha reviscolat "
hase calor, hase calor". Una pediatra que fa la cara de necessitar més el lorazepam que jo m'etziba: -Un refredat molt fort amb complicació d'otitis dreta. Posa-li un humidificador a l'habitació. "Fum, fum, fum" -penso jo (cinco! Por el dallonses te la...!).

Novament enmig de la boira, directes a la farmàcia "
esha tiene la reseta para estar mucho mejor". Pel camí, compro La Vanguardia. Un farmàceutic jove "sin truco, sin prisa, me entrega su sonrisa" em posa les pòcimes a dins una bossa: el lorazepam, l'antibiòtic pediàtric, les gotes per l'oïde...

Un cop a casa, l'intento posar al nen les gotetes dins de l'orella, que es resisteix. Observo que en la Contra
de la Vanguardia hi ha una entrevista al Pare Noel on ens explica (ell!) que és originari del mont Korvatunturi (Mont de l'Orella). Això és un senyal, un càstig per riure'm de la màgia del Nadal. Aconsegueixo que les gotes penetrin en el korvatunturi del meu fill.

Després, pel celebrar-ho, em prenc un lorazepam acompanyat amb una copeta de Cabernet Sauvignon "
que abras esa botesha y brindemos por esha y hagamos el amor en el balcón". Estic sota els seus efectes. Bon Nadal a tots (i...sis, el número diabòlic).



diumenge, 7 de desembre del 2008

Abracadabra


Fa uns dies un amic meu, amb el qual comparteixo la preferència a llegir un llibre a què em donguin una patada a la boca de l'estòmac, per exemple, em va proposar una mena de juguesca molt suggerent: ell em presentava un total d'onze títols de llibres (assajos, concretament), i jo havia d'endevinar, a partir d'aquesta minsa informació, la temàtica, el contingut, i, amb l'atreviment de la ignorància, fer-hi una crítica, positiva o negativa. Finalment, el declarava d'interès públic o el condemnava, inquisitorialment, a la foguera. El meu amic, per la seva banda, va fer el mateix exercici. Apriorisme en el sentit més literal de la paraula. Els títols eren assajos que existien realment, però que encara no estaven publicats.

Disculpeu-nos l'atreviment. No cal dir que, tant ell com jo, vam posar en marxa tots els mecanismes interiors de prejudicis assolats a base d'anys de tafanejar llibreries, mirar contra-portades, lectures entre línies i grans dosis -com no!- de mala llet. Quan vam comparar resultats, comprovàrem, divertits, un alt grau de coincidència en les nostres intuïcions. (Penseu que la majoria dels títols eren un sintagma sense verb, com "La sensibilitat de Kierkegaard en el noucentisme català", per posar un exemple inventat).

Aquest entreteniment no hagués estat possible si els títols corresponguessin a llibres de ficció. En ells, l'autor pot ser més críptic, més misteriós, confondre el lector i, conseqüentment, sorprendre'l més (cap a bé o cap a mal). A priori, què en diríeu de "Les fleurs du mal" o "Si menges una llimona sense fer ganyotes"?. No hi ha on agarrar-se, que diuen al poble.

Permeteu-me, doncs, un altre apriorisme. El dia 2 de desembre, Xavier Gabriel, l'inefable propietari de l'administració de loteria "La Bruixa d'or", de Sort, presentà, amb un parell de trons, sí senyor, el llibre Les tretze claus de la sort, en edició bilingüe, amb una tirada de gairebé 10.000 exemplars. Deixo a la vostra disposició el link amb la valoració de l'engendre. 17 euros de l'ala. Rescato, però, una perla que va pronunciar davant del respectable per -suposo-, incitar-lo a la compra (i transcric la cita literalment en castellà):

"Si vuelas en la escoba de la bruja no debes mirar atrás porque te puedes caer. De la misma manera, si ves envidias no mires atrás, ignórala".

Elevadíssima metàfora, de polièdrica interpretació. La granera serà, dic jo, la nau espacial on volarà el loter que no creu en la sort i que li permetrà obrir una altra administració de loteria en un planeta ignot on farà feliç els alienígenes per enveja de tots nosaltres, que haurem quedat enrere. O potser, a desgrat d'ell mateix, té una fiblada de seny i ens aconsella de manera subliminal que li atorguem al llibre el mateix tracte que la Santa Inquisició dispensava, injustament, a les dones acusades de bruixeria: una pira, un misto i no mirar enrere.

La meva intuïció, a priori, em decanta per la segona opció. No sé pas què pensarà el meu amic.

*Una precisió: si el futur astronauta hagués tingut la decència de presentar el llibre el dia 28, Sants Innocents, l'obtusa metàfora hagués esdevingut fina ironia. Però no hi ha on agarrar-se.