El tocino i la velocitat

Imagineu-vos que viviu en una casa de muntanya (benaurats de vosaltres!) i que enmig del cru hivern us quedeu sense llenya per la llar de foc (i per, tant, no podeu fer carn a la brasa ni cargols, desgraciats de vosaltres!). Imagineu també que teniu un veí que viu en una casa del costat, que és economista però treballa des de casa, i li demaneu que us acompanyi al bosc a tallar una mica de llenya i carregar-la al cotxe. El veí accedeix amablement. Un cop la llenya ja és a casa vostra no se us ocorre cap altra manera de compensar el favor que donar-li un bitllet de 50 euros. El veí, probablement, adoptarà una expressió ofesa, rebutjarà el bitllet i marxarà a casa seva indignat. I vosaltres fent amics.

Imagineu-vos, però, que en la mateixa situació quan arribeu a casa li oferiu al veí una copa de bon vi, instal.lats còmodament al sofà de casa. Segurament, si no es tracta d'un abstemi integrista (o d'un al.lienígena, que ve a ser el mateix), l'economista acceptarà encantat, i potser, si hi ha "feeling", serà l'inici d'una bella amistat. En termes econòmics, el vostre veí sap millor que ningú que el preu d'una copa de vi és molt menor, per molt bo que sigui el nèctar, de 50 euros. Però, en aquest exemple, el que compta és el valor, no el preu (com aquella coneguda dita castellana: cualquier necio confunde valor y precio).

Tal com diu Dan Ariely en Les trampes del desig, la nostra vida transcorre simultàniament per dos mons paral.lels: el regit per les normes socials, inherents en la nostra naturalesa social i en la nostra necessitat de comunicació, i el governat per mercantilisme pur i dur, on l'intercanvi està perfectament definit (sobretot després de l'aparició de la moneda). L'error garrafal que heu comès en el primer exemple és barrejar els dos perfils. L'autor ho il.lustra clarament en el terreny sexual: per un quiqui amb la vostra parella no se us passarà pel cap (espero!) deixar 60 euros damunt la tauleta de nit, com tampoc esperareu d'un intercanvi sexual mercantil que el vostre partenaire us juri amor etern. Seria barrejar el tocino amb la velocitat.

Una cosa així sembla haver passat, segons van corroborant descobriments i teories antropològiques, en el concepte de "família". Aquest tipus d'organització no és res més que una manera d'adaptar-se a les circumstàncies de cada època històrica que a l'ésser humà li ha tocat viure. Segons José María Bermúdez, codirector dels jaciments d'Atapuerca, en l'època dels caçadors-recol.lectors, la visió remilgada de la família nuclear actual hagués estat un estrepitós fracàs adaptatiu (els homes morien joves, havien de garantir la seva herència genètica amb rapidesa: en un mitjà tan hostil la poligàmia era indispensable per perpetrar l'espècie). El naixement del concepte de família nuclear tal com la entenem en la actualitat, té l'origen en la societat burgesa universalitzada durant el segle XIX. És un altre model adaptatiu, mediatitzat per la necessitat de canalitzar herències, jerarquitzant la figura del patriarca i la preeminència del germà gran sobre el petit.

Però vet aquí que (con la Iglesia hemos topado) apareix el vernís religiós i el concepte d'amor etern per acabar de fer el sediment de la parella heterosexual (Adam i Eva), perpètuament unida per lligams emocionals que res tenen a veure amb propietats, expectatives socials o rols home-dona. Ja està l'embolic muntat. I encara que la història s'entesti a demostrar-nos que són les circumstàncies socials les que modelen les formes de convivència, que en la canviant societat nostra han de ser, necessàriament heterogènies, com heterogeni és el món en que vivim, nosaltres continuem monolíticament penjats de la nostra mitja taronja, encara que en el monolític això fos impensable.

Per això, en la sèrie Padre de Familia, un dels factors que més comicitat ens causa (apart de la immensa caricatura que representa de la societat occidental) és l'infinit enamorament que Lois professa pel talòs del Peter. Bé, això i Brian, l'intel.ligent gos que parla. La inversemblança és gairebé equiparable.

Repelús(a)

Llegeixo que el filòsof porteny Juan José Sebreli acaba de publicar un llibre escandalosament incorrecte en el marc de la societat argentina, titulat Comediantes y mártires. Amb un títol així d'eloqüent, Sebreli analitza la figura de quatre grans mites: Evita Perón, Carlos Gardel, Ernesto Guevara i (horror!) Diego Armando Maradona, desmuntant-los un per un. M'ha cridat l'atenció la descripció que fa del Che, com un "idiota polític". En psicologia, (i ara us remeto a l'entrada del 25 de maig de 2008, titulada "Vès que no sigui idiota", ostres! ara m'he fet ràbia a mi mateixa!), la connotació "idiota" es refereix a la nul.la capacitat en una o diverses o totes les facetes que tenim, potencialment, els éssers humans. I es veu que el Che, si hagués viscut prou per demostrar-ho, hagués estat un pèssim polític.

Al llarg de la història són innumerables els exemples de la nostra societat de ser fanàtica i mitòmana, encara que, paradoxalment, els antropòlegs coincideixen en què es tracta d'un tret característic dels pobles primitius i analfabets. En canvi, malgrat la globalització, la democratització de la cultura i la informació, sembla que ens és difícil desempallegar-nos d'aquesta tendència. La religió catòlica, a la que se li ha de reconèixer una capacitat adaptativa fora de mida, ha sabut canalitzar aquest vici nostre, i malgrat ser monoteísta, ha creat una rècola de sants i màrtirs per deslliurar-nos de la temptació del "becerro de oro". Fixeu-vos en els taxistes de més de 50 anys que porten una estampeta de Sant Cristòfol mentre escolten el Justo Molinero (per cert, aquest home es deu gastar en solàrium i Grecian 2000 el mateix que jo amb bolquers i farinetes).

Però la laïcitat tampoc es queda curta, i estic pensant en Marilyn Monroe, Andy Warhol, Elvis Preysler o Barack Obama (i aquí que cadascú incorpori els seus, yes we can). Els exemples tendeixen a l'infinit. Però us confesso que el cas de Maradona ultra-passa totes les meves menguades capacitats comprensives: el subjecte en qüestió és considerat un semi-déu (encara que jo li veig un machimbrat de Netol i enano d'escaiola), ha creat una religió pròpia amb milers de fidels, heroi nacional indiscutible i recent anomenat seleccionador del futbol argentí. Però la seva vida, a més de crack esportiu (com molts d'altres) ha estat un cúmul de politoxicomanies (recordeu "simplemente di no"?), conductes autodestructives, vanitat patològica, analfabetisme suprem i tendència irrefrenable a simpatitzar amb tot tipus de dirigents polítics de dubtosa credibilitat.

Ja ens avisava el lúcid Machado en Proverbios y Cantares:

La envidia de la virtud
hizo a Caín criminal.
¡Gloria a Caín! Hoy el vicio
es lo que se envidia más.


Perquè entre nosaltres...no heu sentit mai la punxada de l'enveja en intuir el vici dels altres?

Drogadets

Transcric una notícia breu de la Vanguardia d'ahir 8 de novembre:

"Los toreros piden luchar contra el dopaje de los toros.
Los toreros están preocupados por el comportamiento anómalo de algunos astados durante la lidia, que los vuelve imprevisibles y crea incertidumbre en los diestros. Podría deberse a la administración fraudulenta de algún tipo de fármacos, según se expuso en el Congreso Mundial Taurino de Veterinaria en Murcia, por lo que piden más control."



Amb un parell de trons, sí senyor. Trons d'una grandària poc menyspreable, a jutjar per la protuberància que aquests grans herois de La Fiesta llueixen carregada entre les cames, a vegades a la dreta, a vegades a l'esquerra (encara que ells es facin dir "diestros". Ai, el llenguatge sempre revela més del que diu..).

Fem anàlisi de text, vinga: als toreros els preocupa el comportament anòmal del bisho, que els torna imprevisibles (als bishos) i els crea incertesa (als toreros). Però... no és aquí on radica la gràcia d'aquest gloriós espectacle? La imprevisibilitat, la incertesa, la confrontació de dues forces de la naturalesa, un vestigi de la lluita dels gladiadors romans. La igualtat del combat fa atractiu l'espectacle, perquè ambdós tenen idèntiques possibilitats de guanyar o perdre...la vida.

Potser no és això, companys. Potser el que reivindiquen és que el comportament dels banyuts (bishos) no sigui tan imprevisible per a què l'espectacle pugui equiparar-se més a les merendoles dels lleons amb els cristians: tothom coneix el final, però coincidireu amb mi que això no resta ni un bri d'emoció a l'espectacle: l'acarnissament, la sang, la crueltat continuen garantides i això és el que importa. És tota una heretgia pensar que als cristians desgraciats que sortien a l'arena se'ls pugués donar alguna substància fraudulenta per fer més passadors els seus darrers moments. En canvi per a mi seria un consol històric (me'ls imagino, vestits amb parracs, sortint espitosos com uns Pocholos qualsevols, dient: "muchopocholosoyo. A este león me lo cargo con mi mochila, hey").

Precisament per evitar aquestes lamentables situacions se celebren els Congressos Taurins esmentats: al pobre toro que se li incauti una trista china se li assignarà el torero més barroer, que necessitarà més estocades de les habituals per a deixar-lo fora de combat, per viciós i drogadet *.

Que cap a la mort s'ha d'anar de cara, serè i amb dignitat, per molt banyut que siguis. Penseu que una de les ponències d'aquest darrer Congrés marcià (ai, murcià!) porta per títol: Filosofía de la Corrida de Toros. Segurament les fonts bibliogràfiques de la conferència es basaran en el famós llibre d'Alain de Botton.

I és que, en aquest món, qui no es consola és per que no vol.

* Drogadet: paraula molt usada per la meva estimada mare, fruit del castellanisme drogadicto, una màgica contracció de la "c" (drogadito), i una gloriosa traducció al català.

Em remunto als fenicis

Tots coneixem persones -en particular dones de més de seixanta anys- que quan ens expliquen alguna cosa d'allò més trivial (per exemple que abans-d'ahir van anar a fer-se receptes al CAP i es van trobar que els havien canviat el metge de capçalera), ens donen, enmig de l'explicació, un munt de dades paral.leles, aparentment aleatòries en el temps i l'espai, del tot innecesàries. Si no visquéssim en un món marcat per la tirania de la pressa, aquestes digressions florides són un tresor per elles mateixes (els científics en diuen "soroll"). Jo tinc una amiga que defineix aquesta caracerística molt bé: "És que la meva sogra, quan m'explica alguna cosa, se'm remunta als fenicis".

Tard o d'hora, si sou, com jo, persones més aviat verbals, acabareu incorporant aquesta característica, perquè la cosa es va incrementant amb els anys (com més edat tenim de sordejar, més soroll fem). Les converses informals, lluny de ser mers intercanvis de dades descarnades, esdevenen (afortunadament, perquè ens allunyen de la binarietat dels ordinadors) veritables remuntades als fenicis.

Aquesta setmana, ha aparegut publicat en la premsa científica un exemple de l'aplicació de la genètica a la història de la humanitat. Un equip internacional d'investigadors, amb participació de la universitat Pompeu Fabra, ha revelat que la petjada de la civilització fenícia és encara ben present en l'ADN de la població mediterrània actual. Aquest poble va representar el primer exemple de globalització econòmica i van ser, durant 3.000 anys, amos absoluts del comerç del Mare Nostrum, molt abans de l'aparició dels romans (val a dir que l'ADN va ser triat a travès del cromosa Y, perquè els comerciants fenicis eren majoritàriament homes, ja que, com sempre, les dones ens quedàvem a casa a cuidar de la canalla, mentre els nostres marcopolos se'ns anaven a fer el cràpula a Xipre, Sardenya o Eivissa i nosaltres, a la cuina preparant farinetes i netejant culs...ehem, perdoneu. M'estic remuntant als fenicis).

Aquest és un exemple de com es desmunten idees caducades de suposades pureses de llinatge i consanguinitat, quan les disciplines socials i els darrers avenços científics ens clarifiquen que aquest món en el qual vivim no és res més que una coctelera a la James Bond, shaken not stirred *, fruit d'un continu intercanvi de fluxes (en el més ampli sentit del terme) condemnada a conviure i entendre's sense remei.

I si no que m'ho preguntin a mi, que recentement vaig participar (enganyada, tot s'ha de dir) en una boda rociera. La cerimònia va ser oficiada en llengua castellana per un capellà amb un accent més català que el del Molt Honorable Jordi Pujol quan fa un discurs a la complutense. La núvia era una equatoriana inequívoca, en estat de bona esperança d'una catalaneta de curt pedigrí. A la sortida de l'església, quan els invitats esperàvem l'emocionant moment de tirar l'arròs als nuvis, el cor "Virgen de la Cabeza" va entonar (?) guitarra en ristre allò tan bonic de:

"A la blanca novia vehtidaaaaa...
ya la fue a buhca er noviooooo.
Y así loh doh san uníoooooo...
en er santo matrimonioooooo".

En aquell màgic moment, no em pregunteu per què, vaig girar la mirada cap a la Plaça Major, on un grup Casteller estava descarregant amb èxit rotund un Dos de Nou amb Folre i Manilles. Un veritable poti-poti.

Imagineu-vos per un moment que en lloc de ser un home i una dona els que es casaven, fossin una parella homosexual en vies d'adopció en qualsevol ajuntament de la Catalunya interior. Això és o no és mestissatge? Reina Sofia, vostè que és una experta en matrimonis, il.lumini'ns, si-us-plau.

Ara que, això dels Borbons, crec que és un altre tipus de contaminació acùstica.

* Pels analfabets funcionals, com una servidora: "barrejat, no agitat".