Tinc un col.lega micòleg...

Reprodueixo el primer paràgraf del text:

"Sus familiares y amigos no lo saben. De hecho, quizás ni ella misma lo sepa. Pero, créanme, corre por ahí una tal Rosa Peroy que, en contra de lo que puedan indicar las simples apariencias, es una auténtica escritora."

Aquest article es va publicar en català i castellà en el diari Segre el diumenge 26 d'octubre. He reproduït la versió castellana per la subtil al.lusió en la semblança fonètica a la coneguda novel.la de Tabucchi, Sostiene Pereira. No reprodueixo més, entre altres coses, com bé diu el sr. Souto, perquè no n'estic gaire segura que el que diu dels meus escrits sigui veritat. Però en tot cas, no sap prou bé el subidón que porto. Com ja he fet de paraula, li agraeixo des d'aquí la seva amabilitat. Perquè com diuen a la Bela Italia:

"e se non è vero, è ben trovato!"

(En l'entrada anterior, el Vila m'ha fet un comentari. Ara el Souto, aquest article. Vès que amb l'arribada dels bolets aquestes dues persones brillants no n'hagin menjat algun d'al.lucinògen. Juro que jo no he estat).

Lliure arbitri "tudlm"

Entro al pub musical tope underground de la muerte intentant aparentar una seguretat que fa més de deu anys que he perdut (els mateixos que fa que no entro sola per la nit en un pub tudlm). Però si alguna cosa et dónen els anys, apart de canes, arrugues, despenjament de la cara i de les mamelles, és la capacitat de fingir ser allò que no se és. I com que per a mi l'amistat és sagrada i una promesa, inquebrantable, m'enfundo uns pantalons pitillo (els pitillo no es posen: s'enfunden), uns botins de taló i cap a la guerra.

Prèviament, però, he passat per la llibreria. Cadascú té les seves estratègies per sobreviure: empassar-se una copa de conyac, fer-se un bany de sals perfumades, escoltar música clàssica versionada pel Luis Cobos (és viu, aquest home?) o empassar-se el darrer capítol de Hombres y Mujeres y Viceversa (aquesta darrera estratègia és infalible: si un se sent ridícul recupera immediatament la seva dignitat per greuge comparatiu). Jo, però, que sempre me les he donat d'intel.lectual, he anat a l'Abacus i m'he comprat un llibre el nom del qual m'ha semblat suggeridor: Storytelling, de Christian Salmon.

Amb el llibre a la bossa, com qui duu una pota de conill d'amulet, penetro en la foscor del local tudlm. Amb pas ferm damunt dels talons que han transformat el follet (bonica paraula) de 1,48 que en mi habita en una noia gairebé de passarel.la de 1,53, vaig cap a la barra on un barman que podria ser el meu fill em diu: -Hola! Què et poso?- Si m'arriba a tractar de vostè li estampo la bossa amb llibre inclòs (300 pàgines) a la cara. -Posa'm una aigua. Natural, si pot ser-. Ja ho veieu: vaig forta.

Pregunto pel Toni, el cap de programació d'actuacions del cafè tudlm amb qui m'he citat per lliurar-li un cd promocional del Quim Vila, a veure si d'una vegada aconsegueixo que actui a Lleida. Em diuen que el Toni trigarà una estoneta. Bueeeeeno. Pren-t'ho amb calma, Rosa. M'enfilo, no sense certa dificultat, al tamboret de la barra, creuo les cames sensualment i prenc el vas d'aigua, que pot passar perfectament per un talegasso de vodka.

Des de la meva solitària talaia contemplo l'escenari on un grup de músics de jazz fan proves de so. El tècnic, molt aprop meu, mou palanquetes i botons en un taulell ple de llumets de colors. Els músics proven instruments: El saxo vol que li pugin els greus, el guitarra diu: "puta mare". El bateria fa filigranes amb els plats i riu. Els músics deuen rondar la meva edat, un parell es veuen una cervesa i n'hi ha un que fuma. El local està mig ple (o mig buit, com el meu talegasso de vodka d'atrezzo), quan apareix el Toni en qüestió. Un altre que pot ser el meu fill (em surten il.legítims per tot arreu). Com que Lleida es un poble gran, resulta que al Toni li conec al pare i als seus dos germans grans, la qual cosa em dóna peu a la conversa i a la venuda de moto posterior.

Acabada la feina, salto al terra des del tamboret, li encaixo la mà al Toni (senyora fins el final) i me'n vaig cap a la sortida convençuda que, a excepció del Toni i del barman, he estat un invisible follet amb talons. Just a l'obrir la porta cap al carrer, m'adono que un dels músics, concretament, el bateria rialler, està fumant just al costat. -Ja marxes?- em pregunta, somrient. -Sssssí...- contesto incrèdul.la. -Però tornaràs més tard al concert, no? -He, he, i tant...després vinc. I surto del local convençuda de ser la reina del mambo.

Un cop a casa, amb el pijama i les sabatilles posades, convertida novament en la pigmea de sempre, començo a llegir Storytelling. La lucidesa de l'assaig em fa pujar els colors: un estudi sobre la inaudita capacitat dels grups creadors de tendències, des dels assessors polítics fins els publicistes, de crear històries per cadascun de nosaltres i fer-nos creure que som totalment lliures de ser com som, triar el que triem, moure'ns en una fictícia autenticitat dins de les grans mentides que ells reinventen contínuament per a nosaltres, mitjançant una gegantina "arma de distracció massiva".

Una altra vegada he caigut de quatre potes. Em consolo pensant que tota aquesta ficció on jo surto com la prota servirà per a fer venir el Vila a Lleida. En el cas contrari, em juro per Snoopy pujar-me el politono al mòbil de la Novena Simfonia de Beethoven passada pel sedàs de l'infumable Cobos. I que em pegui la bufetada cada cop que em truquin. Per imbècil.

En ocasions sóc porcota

Un altre estudi. Aquest, fet a Berlin després de 4.500 enquestes (poca broma), treu la palmària conclusió que els propietaris d'algunes races de gossos tenen moltes més possibilitats de tenir flirts durant el passeig que els d'algunes altres (golden retriever vs. pit-bull. Coco, t'estimo, però no m'has fet entrar dins les estadístiques). A Lleida, que no perdem ocasió de situar-nos a l'avantguarda, i més tractant-se de tocinos, vam aprofitar la Fira de Sant Miquel per presentar el porc vietnamita, que és una mascota nova que reuneix totes les potencialitats per a fer triomfar els seus amos: és exòtica (encara), pesa uns 30 quilos (com un gos mitjà), té caràcter juganer, (pernil) dolç i, ara ve quan el maten, necessita fer pipí i popó unes deu vegades al dia. Així qualsevol (vés que la Duquesa de Alba no guardi una porcada en el seu Exincastillo com a arma de destrucció massiva).

Això em fa pensar -apart que me n'he d'agenciar un sense falta per distreure'm de la crisi dels quaranta-, en la quantitat d'estudis absolutament inútils que omplen els mitjans de comunicació. Sondejos i estadístiques portats a terme de manera estricta parlant de les coses més banals. Sensatament, cal preguntar-nos, com faria Josep Pla: "escolti, però tot això, qui ho paga?".

Els exemples són interminables. Un altre: la Universitat de Nebraska ha conclós després de perdre el temps de la manera més idiota que la persona amb un tarannà nerviós i poruc vota més la dreta, mentre la persona calmada i liberal vota l'esquerra. Apart de tendenciós (qui vol identificar-se amb un poruc atacat dels nervis?), trobo que és molt difícil establir variables i agrupar-les aleatòriament (per què no nerviós i liberal?) i valorar-les, com si fos tan fàcil determinar el caràcter dels individus. A més: els que voten en blanc, què són: esquizofrènics, bipolars, indecisos o simplement descontents? I els que no voten (que n'hi ha un bon grapat), hem de concloure que són ectoplasmes que només es materialitzen no perpetrant el seu vot en època electoral? Com diria el nen del Sexto Sentido: en ocasiones veo abstencionistas...

Existeixen uns premis (els Annals Improbable Research), que cada any es concedeixen a l'estudi més idiota i absurd en cada disciplina. L'any 2007 dos investigadors de la Universitat de Barcelona varen rebre tan cobdiciat guardó quan varen demostrar (literalment) que les rates no distingeixen l'holandès del japonès sempre que escoltin els dos idiomes parlats al revés. Hi ha un estudi del per què als ocells picots (carpinteros) no els fa mal el tarro, des de Harvard s'ha investigat la forma en què s'arruguen els llençols, des de Tennessee s'estudiaren les possibilitats "d'interrompre el sanglot amb un massatge rectal dactilar", o l'indispensable treball sobre "l'efecte de la respiració forçada per un sol forat del nas sobre la capacitat cognitiva". I així fins a l'infinit.

Ben pensat, però, qui sóc jo per posar en entredit les conclusions que brillantíssims licenciats han emès després de cremar-se les celles durant mesos? Ara, quan acabi aquesta entrada, me n'aniré a la granja del costat de casa i, fent país, em regalaré una verra lleidatana (carent de traumes post-bèlics) de 200 quilos, ben visible, i me l'enduré a passejar pel carrer. A veure si amb una mica de sort un paleta com els d'antes, si és que encara en queden, em diu allò tan bonic de: "¡Niña, que no me entere yo que este culito pasa hambre!.

Sempre però, em quedarà el dubte si m'ho diu a mi...o a la truja. Si és la segona opció i tinc peremptòria necessitat d'un psicòleg i teràpia...escolti, tot això, qui m'ho paga?