diumenge, 28 de setembre del 2008

Diu que el seu regne no és d'aquest món


Germans blocaires semper fidelis:

Avui és l'aniversari de Joan Piris. En fa 69 (i no vull bromes) i encara que el nom no us soni de res us diré que la Santa Seu (no la d'Urgell: la del Papa de Roma, que por el blog asoma), ha decidit fer-li un detallet (que una altra cosa no, però de detallistes en són molt: feu una passejadeta per la Plaça de Sant Pere), atorgant-li aquest passat diumenge el Bisbat de Lleida.

Jo no vaig poder anar a la presa de possessió perquè els diumenges a la tarda m'agrada fregar el terra de casa amb la cera alex de tota la vida (pisa morenaaaa..!), però m'han explicat que la Catedral de Lleida estava abarrotada de fidels (més de 1.200 persones), alguns vinguts de les ignotes terres de València, d'on és fill, perquè no es van voler perdre l'àlgid moment en què Piris prenia el bàcul i la tiara que l'acrediten com un bisbe comme il faut.

Per als pobres ignorants (que de tot hi ha en la vinya del Senyor) que no sapigueu què són aquests objectes, us diré que el bàcul (báculo) és aquella mangala acabada en forma d'interrogant i que per una ment una mica recargolada (digueu-li la meua), semblaria ben bé sortida d'un catàleg d'articles sado-massoquistes. La tiara
és com un cucurutxo que es posen els nens petits al cap, però amb una tisorada feta amb mala llet a la punta. Habillat amb una túnica a lo Demis Roussos color verd marihuana fins els peus, l'home lluïa més feliç que un anís, envoltat d'altres túniques del mateix color i fent de cordó de seguretat un reguitzell de monges amb aquella burka políticament correcta en blanc i negre. Vaja: que la vista des de dalt dels frescos de la catedral devia ser talment un immens prat de plantes de maria (hi tinc fixació), cadascuna coronada amb una nívea caperutxa, envoltat tot per una tanca black & white.

En el sermó, dividit en dues parts, Piris ja va començar fent amics. La primera, en català, el bisbe deixà molt clar que l'art sacre se n'anirà
dereshito pa' Barbastro, perquè aquesta és la voluntat de Déunostro sinyor, i vés quina coincidència, la del Sant Pare Benedicte XVI. En la segona, on l'home ja es devia trobar més suelto, va intercalar el català i el castellà (un homenatge al president de la Generalitat, potser?), va citar els evangelis, naturalment, i va dir la bonica frase (feu-me el favor de pronunciar-la amb marcat accent valencià): "L'església no pot ser propietat de ningú".

Per a la posteritat queda la foto del bisbe amb Carod Rovira, present a l'acte. Carod va aprofitar per a demanar-li a Piris "molta mà esquerra en el litigi de l'art". El problema que jo hi veig és que, històricament, i amb honroses però comptades excepcions, als mandataris de l'església catòlica la part esquerra no els acaba de funcionar del tot, i menys als bisbes.., que amb l'esquerra han d'anar aguantant el bàcul
in seacula saeculorum.

Joan Piris té com a segon cognom Frígola. Em recorda Joe Rígoli, aquell humorista dels temps del
destape que popularitzà el personatge de Felipito Takatún (què gran que sóc!), el leifmotiv del qual era "yo sigo". Quantes coincidències.





diumenge, 21 de setembre del 2008

Detectant malfactors a l'ensems



Llegeixo en un diari gratuït (des que tinc la paranoia de la crisi m'abasteixo de gratuïts: entro al Caprabo, em compro un xupa-xups de 0,15 € i em poso a la bossa l'Adn i el Bondia. A vegades, quan em sento esplèndida m'agencio una piruleta gegant de 0,30. Però poques vegades, que la cosa està mu maaaala mu maaala..), que el sindicat UGT denuncia la greu mancança de mossos d'esquadra de trànsit destinats a la Val d'Aran i a la Seu d'Urgell, on cada vegada hi ha més places vacants, ja que els agents (suposo jo), àvids d'entrar en acció, troben més atractives (o menys avorrides) les comarques del Pla de Lleida.

I vés que no tinguin raó. Com tots sabeu, aquest passat dilluns es va produir, per a la felicitat de pares i padrins l'inici del curs escolar i, inevitablement, les cues i els embussos a les carreteres d'accès a la ciutat.

Circulava jo histèrica perduda perquè la bèstia de dos anys asseguda a la cadireta del darrera feia estona que entonava el "mama-caca, mama-caca" -els que tingueu fills ja haureu identificat com la cantarella-preludi d'una catàstrofe imminent- quan, en una rotonda, un jove i atractiu agent em dóna l'alto. Mentre m'aturo per ordre de l'autoritat, aprofito per fer dos o tres mantres en silenci: mommmmm...Baixo la finestreta. El glamourós policia em saluda amb un lleu toc a la boina (porten boina!) i es dirigeix a mi amb modulada veu:

-Bon dia, senyora (ja hi som!). - Ja sap que està excedint el límit de velocitat?

El seu company em mira recolzat des del cotxe patrulla, darrera d'unes ulleres d'espill, a lo Starsky & Hutch. Són tan chics!

Jo m'excuso: -Sí, perdona, és que faig tard a l'escola del nen...

En aquells moments, a jutjar per l'expressió de pau espiritual que tenia el "nen", l'amenaça fantasma acabava de perpetrar-se.

- En aquest tram, senyora, el límit són 80 km/h. Em faria el favor de bufar?

Amb mala llet continguda callo i li bufo (l'alcoholímetre), amb la seguretat que de l'únic que puc donar positiu és de Cola-Cao. -0,0, senyora. Tot correcte. Pot circular, però hem d'avisar-la -oh! el plural de modèstia!- que ultra-passar el límit és una infracció sancionable.

Com us podeu imaginar, tot i aparcar en tercera fila, vaig fer tard, però vaig poder lliurar la bèstia, cagada i, ara també ella, histèrica, en braços de la mestra.

Aquella nit, tot sopant, vaig veure per la tele com els papàs de l'Elionor la duien al seu primer dia de cole (públic, potser?), vestidets tots com per anar a missa, riallers i sense presses. La mamà hasta havia tingut temps de fer-se algun quiròfan, mireu si n'anaven de sobrats de temps. I, mentre em fotia la botifarra i la Xibeca, vaig pensar que potser tenia alguna cosa a veure la recaptació d'impostos indirectes (perdó! de les multes de trànsit) amb l'estrés de molts i la tranquil·litat de molt pocs.

Per aquesta raó, i alguna altra, m'he fet el ferm propòsit que la propera vegada que em facin parar jo apretaré l'accelerador, i, amb una mica de sort, sentiré allò de: "atureu-vos, malfactora!".

I és que això que em tractin com una delinqüent emprant el català de Pompeu Fabra em posa quantitat. Més que menjar-me una piruleta.
* Dedico aquesta entrada a Jo, el nostre Fabià Estapé particular, per l'interès mostrat per a què publiqui una nova entrada, segurament amb la maliciosa intenció de fer-ne escarni cruel, i invitar-lo a que em digui si la meva suposició abans exposada és o no sostenible.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Oh, quin gran goig, quina joia..!



Blocaires tots:

Avui a les comarques de ponent ens hem llevat esmaperduts pel
peasso notícia de la qual es feien ressò les portades de la premsa local: vet aquí que en la terrassa d'un piset de Lleida habitat per quatre germans (i que jo sàpigui, el seu cognom no és ni Dalton, ni Marx, ni Tonetti, però, analitzant els fets, ho podria ser perfectament), a la terrassa del domicili, deia, la Guàrdia Urbana ha trobat quaranta plantes (40!) de marihuana (ojo peligro!) de dos metres d'alçada cadascuna.

Curiosament, aquest planter de sequoies de maria, (que, per alguna ànima càndida que ho ignori, és una planta que si l'asseques i te la fumes t'agafen unes ganes de riure d'aquelles tontes-tontes i et patinen les consonats oclusives), no va ser descobert fruit de minucioses investigacions estil CSI per part dels nostres cossos policials, ni després de dies de seguiment als presumptes malfactors i costoses interceptacions de trucades telefòniques. Qui va fer acudir als
urbanos a l'escenari del crim fou l'avís dels veïns de l'immoble, farts que el gos dels Costo's Brothers -un Pit-bull, per cert, d'aquells que tenen tan mal perdre-, els fes la vida impossible.

Jo estic per creure que allò que va cridar l'atenció al veïnat va ser el canvi sobtat de caràcter de la bèstia, que de fotre uns lladrucs que feien tremolar tota l'escala va passar en qüestió de dies a emetre uns alegres i relaxants udols, deixar-se unes rastes fins més avall de les peülles i entonar, amb joia poc dissimulada, tota la discografia de Bob Marley.

I això ens ha passat a Lleida DF. Ara entenc per què Lucy Luke ha substituït la seva eterna burilla per una branqueta (de sequoia?) i per què, aquest any la boira és tan primerenca: el fum dels petardos es pot tallar amb ganivet i fa plorar els ulls que és un contento.

"No, woman, no c
ry..."

diumenge, 7 de setembre del 2008

Saxo, maries i cintes de video (o el marit de la botiguera)


A la plaça de l'Església comença a haver-hi moviment. Les campanes toquen les nou del matí i els comerciants descarreguen tot el gènere per començar a muntar el mercadet. Es fa l'acostumat sorteig per assignar cada tendall a un comerç. La dona pren un número: el sis? És al revés: el nou. Calcula el lloc. -Magnifique-: pensa la dona, des de la seva insufrible -i injustificada- superioritat intel.lectual. -La paradeta just davant mateix dels pallassos de les dotze.

Hem de dir que la dona porta tota la setmana d'un humor verd-bilis, posant tot el gènere en caixes, ordenant talles, classificant models i calculant espai, per acomplir la cita bianual del mercat de les rebaixes. Comprova amb alleugeriment que al costat li toca la parada de l'Elvira, agradable companyia, que ja comença a posar damunt els enormes taulells en forma d'"L" tot tipus de viandes casolanes i saboroses: potets de formatge amb oli, secallones, ratafia en ampolletes de vidre treballat, coques de pinyons, preses de xocolata. La flaire de les exquisides menges atreu els visitants més matiners. La dona, d'un mal humor minvant (malgrat tot, ja hi és), tasta amb delit una de les torradetes de mantega que l'Elvira prepara amb cura com a degustació. Els clients ja són nombrosos. S'acosta el migdia.

L'home de la botiguera, que de bon matí ha ajudat la dona a traginar paquets i alleugerir-li el treball més feixuc, torna a aparéixer amb un nen de dos anys damunt les espatlles: -com et va? pregunta jovial. -Va. La dona contesta secament. I pensa: aniria millor si fos a casa llegint Auster, o escrivint, o, senzillament, tocant-me la pera, en lloc d'aguantar maries i -horror-, música de gralla.

El nen de dos anys contempla, des de les alçades i amb ulls de plat, els preparatius del grup d'animació infantil: furgoneta atrotinada amb rètol de coloraines, joves vestits d'alternatius que es van posant l'uniforme de pallasso, les xanques, la guitarra elèctrica de color fúcsia, la bateria, el saxòfon. Dirigeix l'entramat una noia menuda, d'uns trenta-cinc anys, amb pantalons abombatxats, rastes morenes i piercing al nas. Li pregunta al marit de la botiguera (que ja ha agafat lloc amb altres papes, mames i quitxalla -quina ràbia parlar així!- per gaudir de l'espectacle), on pot ella, l'únic membre femení del grup, canviar-se la roba d'okupa que porta per un ridícul (pensa la botiguera) vestit apedaçat de clown en hores baixes. L'home l'indica amablement (ell sempre és odiosament amable), un espaiós lavabo al Casal del costat de l'Església.

Després de les proves de so:
un, dos, tres, va, sí, va, vvvva! (la dona es pregunta per què no poden dir una altra cosa: Na-bbbbu-co-do-no-sor o clí-to-rissss), comença l'espectacle amb puntualitat. A la dona li han col.locat un dels altaveus al costat mateix de la parada, factor que l'obliga a parlar a crits amb les teresines que s'interessen pel gènere exposat.

Durant l'hora i mitja d'espectacle -cançons, contes, globus, rotllanes i confetti- la dona va despatxant. De tant en tant aixeca la vista i veu l'home i el nen a primera fila, participant activament i amb alegria no dissimulada de la "rauxa" (glups!) del moment. Mentre atèn dues dones alhora sent la veu de la clown: -Ara, per acabar l'espectacle...(ohhhh..! contesta el públic), -sí, sí, que ja és hora d'anar a dinar! per acabar, doncs, farem un tren i ballarem per la plaça, què us assembla? (sííí..!, respon la multitud). Continua la noia: -jo li vull demanar a un noi que fa estona que és aquí, i que no m'he pogut deixar de mirar, perquè és molt guapo...és aquí, a la meva dreta, porta una samarreta de
El Tocinet Porky, què el veieu? (síííí..! fa la claca), li vull demanar...perquè està "com un tren", que ens faci de maquinista i anem tots al darrera seu, ben agafats, d'acord? (la gent de la xerinola no diuen mai "vale". Fan país.). Un pare enregistra l'alegre serpentina amb una grabadora. Deixant constància.

L'espectacle acaba. Els integrants del grup recullen trastos, munten a la furgoneta i marxen. A l'hora de dinar, quan ja no queden clients, la dona aixeca la vista i troba el seu fill gran de mà del petit de dos anys. -I el pare, on és?, pregunta la botiguera. -No ho sé, mare. M'ha dit que em quedés l'
enano, que ell se n'anava.

De cop, la dona ha recordat que avui, de bon matí, mentre ella renegava de la seva sort, el seu marit es planxava la samarreta del Tocinet Porky. I ha constatat que més val un piercing envoltat de rastes i rialla, que un rictus amarg envoltat de sarcasme i ínfules literàries. I la dona ha pres els seus fills i se'ls ha endut a dinar. Que li dongui molt pel sac a la parada.

¡Y eso es todo, eso es todo, eso es todo, amigos..!


dimecres, 3 de setembre del 2008

Acrítica epistolar



Estimat Benici (ja em disculparàs la catalanització del nom però després de tants anys tenint-te com a number one en el meu imaginari més lasciu i donat les nul.les possibilitats que un tros de porto-riqueny com tu llegeixi aquesta carta, em prenc llicència poètica):


sí, això és una carta. Concretament és una Carta d'Amor. Què caram, amb majúscules i sense complexes. És la primera Carta d'Amor que escric en la meva -no poc dilatada- vida. I l'escric per diverses raons, que passo a enumerar-te no necessàriament per ordre d'importància.

Tots els erudits en la matèria coincideixen en què al gènere epistolar li queden dos tardes. Qui es pren la molèstia d'escriure cartes? ja no parlo de cartes entre dos amants que porten la seva arrasadora passió en secret (com tu i jo, per exemple), sinó cartes entre amics o parents, cartes d'agraïment o de compromís, escrites a mà, amb personal cal.ligrafia (la meva és infumable: ni els cuadernos Rubio amb què les monges em torturaven van poder fer res per mi). Però jo escriuré aquestes ratlles amb les meves il.legibles curses de formigues, les posaré en un sobre, deixaré caure dues gotetes de Ambipur lavanda (se m'ha acabat la Chanel nº 5), enganxaré un segell de la princesa Leticia amb la nasal arreglada i tot, i de cap a la bústia. Com antes.

Ara, però, tot es resol amb mails escuets o missatges sms n ls vcls hn dsprgut. xq kllns ls vlm?. La cosa té més inri, perquè, Benici, molts espectadors, després de visionar la pel.lícula Sexo en Nueva York (a les protagonistes de la qual jo les posaria, vestides de marca i tot, a fer carreteres a Sibèria, per exemple), van posar-se a buscar pel guguel un llibre de cartes d'amor de personatges il.lustres que s'esmenta al film, titulat Love letters of great men, i que resulta, vés per on, que és del tot inexistent. Té trons el tema. Només cal col.locar una trola amb una mica de gràcia per a tenir a milions de fashion victims disposades a llegir Neruda, Kafka i Goethe.

La darrera pel.lícula que parla de cartes es titula Posdata: te quiero (ja em surt l'eczema), la protagonista de la qual és la Hilary Swank, que ha explicat a la premsa que no rep cartes d'amor de la seva parella sinó que li plena la casa de post-it amb missatges romàntics que es va trobant en els llocs i moments més insospitats.

Jo sé que tu, estimat, això no m'ho faries mai. Et limitaries a mirar-me amb aquestes ulleres de drogaddicte que tens de natural, aquesta cara que sembla la versió llatina del Brad Pitt amb un cop de puny a cada ull i aquestes galtes en perpètua retenció de líquids, em faries una mitja rialla des del teu metre noranta i em diries, amb la teva veu d'alcohòlic fumador: hola, sielito...

I jo em posaria una samarreta amb la cara del Che que porten adolescents que no saben qui era, i em creuria això que dius a les rodes de premsa que El Comandante se sentiria orgullós de veure la Cuba actual, i oblidaria, com estic oblidant mentre escric això, el xandall de tàctel que lluu Fidel Castro cada vegada que surt per la tele. Perquè m'ho dius tu. I això és una Carta d'Amor incondicional, que sempre és sinònim de nul.la capacitat crítica, absència de judici i ridícul espantós.

Que ja ho diu Pessoa:
"Todas as cartas de amor sâo
Ridículas"

Però afegeix:
"Mais afinal.
Só as criaturas que nunca escreveram
Cartas de amor
É que sâo
Ridículas"

Ridículament teva,

Rosa

Postdata (ho sento; en les Cartes d'Amor hi ha d'haver una absurda Postdata): per més que busco i rebusco en la meva ment embotada, no sóc capaç de trobar-te cap defecte...o només un: que no em coneixes...ai...