diumenge, 6 de juliol del 2008

Amb els dallonses per corbata



Ja coneixeu l'anècdota. El ministre d'Indústria apareix un dia al Congrés dels Diputats amb camisa abotonada fins al penúltim botó (per a que no se li vegi la medalla de la First Communion, suposo), americana i ...sense corbata! El President Bono, que no recordo mai si és del PSOE o del PP, li'n regala una al poc polit ministre. Aquest, potser amb altres paraules, li diu que se la fiqui on li càpigui, i, com a resposta, l'obsequia amb un termòmetre. I és que s'ho saben passar de bé aquests polítics..! Són com nens que intercanvien cromos al pati de l'escola, aprofitant que tot ens va de cara i no existeix crisi (perdó! volia dir recessió!) i, com dirien Els Pets, que vingui l'agost.

A mi, segons quins homes m'agraden molt habillats amb corbata i americana. I també m'agraden despullats -potser més- segons quins (coincideixen, normalment). Per tant, un altre cop, el meu criteri és del tot irrellevant.

M'ha semblat molt entretingut, però, el repàs històric que, arrel d'aquesta importantíssima notícia, han fet alguns mitjans de comunicació tot cercant l'origen d'aquesta coneguda peça de vestir. Sembla haver-hi antecedents en els oradors romans (que es posaven un mocador al coll per prevenir el mal de goleta, pobres), en els soldats croates del segle XVII, la qual formava part del seu uniforme militar (una mica com les panyoletes del nostrat moviment Escolta), fins a l'inici del segle XX, on va adoptar-se com a símbol de pertànyer a una certa elit social o cultural. He trobat a faltar una explicació que, un molt admirat professor meu d'antropologia, ens donà sobre l'extensió de l'ús de la corbata entre els homes occidentals: el seu acabament sempre té forma de fletxa, la qual assenyala, indefectiblement, cap als genitals masculins (i si l'usuari és de baixa estatura gairebé la fletxa s'hi acomoda al damunt), convertint-se en un símbol de virilitat inqüestionable. Per aquesta raó, el moviment juvenil dels seixanta va intentar desfer-se de la peça amb els mateixos arguments que la dona va voler deslliurar-se del sostenidor, malgrat aquest últim acompleix una funció antigravitatòria més que encomiable.

Cada cop més els polítics prescindeixen de posar-se-la (i, en aquest sentit, Bargalló fou pioner) responent a criteris de sostenibilitat medioambientals i qüestionant que l'ús de la corbata sigui, necessàriament, sinònim d'anar mudat, expressió ben lleidatana, per altra banda. De tota manera, si el despendre's d'aquest tros de roba vol dir apujar una mica el termòstat i no haver de posar-se el plumífer per entrar segons en quins locals en plena canícula, ja està bé.

Sigui com sigui, la climatització en els locals públics (i també en les nostres llars) ja ha estat adoptada com una necessitat primordial. I sinó, que els hi preguntin als clients i treballadors del Zara de Lleida, que, ahir, primer dissabte de rebaixes, tenia l'aire condicionat espatllat. Com que sóc de voluntat feble, vaig contravenir la meva autoimposada norma de no entrar mai en aquests llocs en cap de setmana, i ja em veieu a l'entrada dels emprovadors d'home, plens a vessar. De dins sortia una olor a lleó engabiat que un trist ventiladoret al terra no podia dissipar. De tant en tant, passava un dependent tot anguniós tirant ambientador en sprai a dreta i esquerra (us heu preguntat mai per què gairebé tots els dependents masculins del Zara porten un anell de plata al polze dret? i per què gairebé tots simulen tenir pluma?). Mentre contribuïa a que l'aroma de Pierre Cardin fes l'aire més irrespirable encara, anava dient: "me muero, me muero..!". Jo, a qui el Gran Faedor no ha dotat d'una gran intel.ligència ni d'una gran bellesa, però sí d'una pituitària proporcional a la grandària del meu nas, vaig haver d'abandonar el local abans de caure rodona a terra, i obligar així a desgrat seu ( i meu) el pobre dependent a fer-me el boca-boca. Perquè allí, entre els efluvis humans i químics, vàrem contribuir tristament al canvi climàtic, més encara que si l'aire condicionat hagués funcionat de moderada manera.

A quants graus deuríem estar allí dins? Ja m'hagués agradat tenir en aquell moment el termòmetre que li han regalat al sr. Bono, amb l'esperança que la mala llet del ministre no hagi arribat a l'extrem de regalar-li de mercuri (que estan prohibits per la seva alta toxicitat) i sí digital. Perquè si es tracta del primer cas, ja visualitzo al president del Congrés amb el termòmetre a l'aixella (o en qualsevol altre lloc imaginable del cos ) i dient: "Eg que egsto no pita".

4 comentaris:

Majorette ha dit...

Doncs jo, en lloc de corbata, porto sempre a la mà o a la bossa, i a ple juliol i agost, un xal més aviat complet i tupit.
Què per què? Doncs per protegir-me de l'assot dels nostres estius, d'allò que la canícula ens té preparada juny rera juny des de fa uns anys, de l'enemic invisible i silenciós que treballa d'amagat per esgarrar goles, ulls i nassos... el climatitzador.
A la meva infantesa, recordo dones grasses amb vanos enormes fent cua a les botigues, suant i rient mentre passaven l'estona. No recordo lipotímies ni cops de calor però sí que em ve al cap la imatge dels homes suorosos amb un semicercle fosc davall les aixelles que anava creixent mentre el termòmetre ( de mercuri, està clar) s'enfilava.
Es convivia amb la calor en una època on les piscines només s'havien construit a les Basses d'Alpicat com si l'alta temperatura fos un gos molest que ens entra a casa i que no hi ha manera de fer-lo fora. Només podíem esperar que marxés quan volgués, i mentrestant el maleïem però acabàvem acceptant-lo com un membre més de la família.
Quan arribava l'estiu, a casa anàvem tots amb calces o calçotets. I res més.No havíem sentit parlar d'un invent anomenat aire “condicionat” que revolucionaria anys més tard les nostres vides i ens obligaria a conviure continuament entre els Pols i l'Equador. L'estiu estava inventat per passar calor i disfrutar combatint-la.
Ara l'estiu em fa tremolar. Ho juro. Tremolo mentre faig cua a la caixa del hipermercat, mentre l'odontòleg m'introdueix a la cavitat bucal uns estris amb miralls, mentre em miro els preus de les samarretes rebaixades, mentre em trio unes ulleres de sol o em prenc una cervesa a l'interior de qualsevol bar. M'he vist obligada a estudiar l'ubicació dels aparells climatitzadors tant aviat com entro en un lloc, per tal d'asseure'm ben lluny, això sí, amb el meu xal al voltant del coll . També em poso el xal quan viatjo amb cotxe, amagant els braços a sota i només treient-los quan he de canviar el cd. Arrossego des de fa temps una tos agafada, seca, recurrent, fidel, que es presenta en els moments més inoportuns.
Estic pensant a convertir-me en la primera persona que presenta una denúncia formal a Sanitat com a víctima dels excessos perpetrats pels responsables del clima interior. És evident que hi ha un canvi climàtic, el planeta s'està refredant, i no vull ser cínica dient això. Les persones no sabem conviure amb la calor, i m'atreveixo a dir que aviat sorgiran noves malaties laborals degut a aquest costum de voler fer que l'estiu desaparegui.
Anècdota: Fa poc els treballadors d'unes oficines van obsevar bocabadats com la temperatura del local pujava cada cop més, tot i que baixaven la temperatura del climatitzador fins al símbol frost.Havia passat el més gran dels absurds: la baixa temperatura havia disparat el termostat del sistema de la calefacció i aquesta bullia desesperada, mirant de superar l'enemic de l'Arvern que de sobte, sense avisar, intentava congelar els habitants del planeta Terra, igual que el Lucifer va combatre amb l'Arcàngel Sant Gabriel.(Qui va guanyar?)
Ah, jo sí que em posaria la corbata, sempre pot ser útil.

cavaller de blanca armadura ha dit...

Estimada Rous,com ja hauràs pogut comprovar per altres conductes,la corbata no m’agrada massa,però reconec que com a mariconada estètica,es força convincent.
Tinc entès que en cercles no massa restringits de Sitges,el mocador al coll en una o altra posició,indica coses que a tu i a mi,ens farien posar vermells. O no.
Ara,suposo,que us deveu preguntar que com ho se,però es que no us ho bull dir....
Imaginat tu al congres ,el dia en que les minories nacionalistes es facin amb el comandament de l’aire condicionat.
Els andalusos intentant assolir els seus cinquanta graus estimats,mentre els gallecs intenten produir un sirimiri d’allò més convenient. Esperem que els verds posin seny,però vaja,no ho crec.
Mentrestant el Sr Bono(James Bono) podrà deixar onejar orgullosa al vent(condicionat)la seva corbata “rojigualda” i “eurocopista”.
Resiggnaciò germans..................
.

Jo ha dit...

Des de sempre he tingut problemes amb la corbata. De petit, el dia de la primera comunió (en que lluïa una lamentable disfressa d’aviador), portava la classica corbata amb goma que semblava convidar a tothom a estirar-la de manera que, en recuperar la posició bruscament i quedar situada a l’altura del nas, produís la joia i la gatzara en la concurrència a tan sant esdeveniment.

De més grandet vaig haver de patir algunes bodes amb la inevitable retallada de corbata, que arriba just després que a la núvia li hagin portat com a postre un plat amb dos mitjos prèssecs en almívar emmig dels quals llueix, esplendorosa, una banana.

Aquestes esdeveniments, com comprendràs, creen traumes difícils de superar. Tot i això m’he reconciliat amb aquest complement del vestir gràcies als avenços de la ciència.

I vés per ón he pogut trobar el punt just que permet combinar l’elegància i la lluita contra la canícula, qüestió aquesta que tant et preocupa.

Ja tinc la meva pròpia
corbata USB!

Rosa Peroy ha dit...

Ai Senyor, que és bo això..!