dissabte, 3 de novembre del 2007

Vull alliberar-me

"L'home de mitjana edat, mostatxo gruixut i corbata marró entrà tímidament a la botiga. La corsetera, que s'havia enfilat a dalt d'una cadira per a treure la pols de les caixes plenes de sostenidors de les prestatgeries més altes, baixà de pressa i deixà el drap amagat sota el taulell.
-Bon dia...-digué l'home assegurant-se de ser en aquell moment l'únic client de la botiga.
-Hola!-respongué la dona amb un somriure. Era poc habitual que li entressin a comprar homes que passessin dels quaranta sense cap dona agafada del bracet. Els joves entraven amb desimboltura, sols o en grup, demanat calçotets-boxers Calvin Klein (encara que últimament Dolce & Gabanna es considerava més "cool"). -Vostè dirà...
-Voldria uns sostenidors negres.
- Sí. Quina talla li dono?
- La talla m'és igual...el que voldria és que fossin amples de...(l'home es posava les mans sota les aixelles) d'aqui...
- Ja l'entenc. Vol sostens amb contorn ample. Però la talla de la cassola? Això és el més important per assegurar la comoditat de...
-No, no. Li dic que m'és igual. Que siguin amples i prou.
La dona s'arronsà d'espatlles. En tragué un d'una caixa rosa i es disposà a ensenyar-li a l'home.
-Aquests ja m'estan bé -digué sense mirar-lo. -Té mitges negres, amb lliguer?
-Sí. Quina talla?
-Gran. I una mica tupides, si-us-plau.
La corsetera posà el gènere damunt de la taula sospitant que l'home tampoc se'l miraria. Efectivament.
-Alguna cosa més?
-Unes...tangues. Unes tangues negres. Grans.
-Aquestes van molt bé. Si les vol amb blonda en tinc unes molt boniques al magatzem...
No, no. Tinc una mica de pressa. Aquells davantalets tan petits que té a l'aparador...els té a la venda?
-Bé, sssí. Són de nena, per la disfressa de castanyera de Tots Sants. Són per fer bonic però si en vol un...
-Si no és molèstia. Aquell blanc de la dreta. I ja m'ho pot comptar tot.
-Vol que li emboliqui per regal?
-No cal, gràcies. Si m'ho posa en una bossa ja en tinc prou.
La dona posà totes les compres en una bossa de cartró amb el nom de la botiga i li lliurà a l'home juntament amb el tiquet de la compra. L'home l'agafà, apressat, i pagà l'import amb un bitllet de 100 euros.
-I 23 euros de tornada per a vostè. -Digué la dona. -Moltes gràcies.
Sense abandonar el seu aire circumspecte l'home prengué els diners i es disposar a sortir de la botiga. Quan estava al llindar de la porta es girà de sobte:
-Vostè em podria dir on puc trobar una aspiradora per a qui a prop?
-Hi ha una botiga d'aparells elèctrics dos carrers més amunt.-La dona ja s'havia enfilat de nou al tamboret amb el drap a la mà.
-I perruques? perruques morenes?
-Bé...a la perruqueria del costat de l'ajuntament sé que en tenen de cabell natural, d'aquelles que queden molt ben dissimulades.- La dona parlava des de dalt de la prestatgeria brandant el drap amb la mà dreta.
-No, no, la voldria de nylon.
-Així haurà de baixar per força a una botiga de disfresses a Lleida. -somrigué àmpliament-. Al poble no som tan moderns...
-Gràcies, molt amable. A reveure, senyora.
-Passi-ho bé.
Just quan la dona reemprengué la neteja de les caixes, va sentir des del carrer que s'obria la porta d'un cotxe. Mirà cap enfora. El vehicle, aparcat en doble fila, li resultà molt familiar. Assegut al volant, el marit de la corsetera la saludà amb el braç, mentre l'home del mostatxo ficava la bossa en el maleter que restà obert els instants justos per deixar escapar de l'aparell de mús¡ca la privilegiada veu de Freddy Mercury:

' I want to break free
I want to break free from your lies
You're so self satisfied I don't need you
I've want to break free
God knows, God knows I want to break free '

En aquell instant, veient com el cotxe amb els dos homes a dins s'allunyava, pensà que és ben cert que mai acabes de conéixer ningú amb profunditat, encara que t'hagis passat mitja vida netejant-li els calçotets."




I vet aqui un gat (que es diu Fastigós)
I vet aqui un gos (Coco es diu el gos)
Que aquest conte, ja s'ha fos (com mitja ciutat de Barcelona aquest estiu).

4 comentaris:

Jo ha dit...

(Rosa... cada cop millor!)

Quant als personatges del relat, en la meva perspicàcia he cregut adivinar la personalitat de la dispensadora de sostenidors, així com la de l’espós devot dels Queen.

El que m’ha semblat molt millorable és la descripció del vostre nou assistent domèstic. Pel que fa a la mitjana edat, passem-hi.

Però el mostatxo no és tal, i només un observador poc observador, o desesperadament miop, pot arribar a conclusió tan errònia.

En realitat és que, per una qüestió de degradació física, s’esdevé que a partir de determinada edat la pilositat que hauria d’habitar l’interior de les fosses nassals té una malaurada tendència per explorar l’exterior del que és el seu cap i casal, de tal forma que, despenjant-se en direcció a la barbeta, pot arribar fins i tot a dificultar la ingestió d’aliments. Però de cap manera pot hom confondre-la amb un bigoti!

És un cas molt similar al que s’opera amb la pilositat de les cavitats auriculars, que per cert a força d’anys acaba per dibuixar graciosos rínxols que es despengen orella avall.

També voldria puntualitzar que els sostenidors, no eren “tan grans”, com tampoc no ho eren les tangues. Se’t disculpa la llicència, ja que suposo que la intenció ha estat dotar d’algun tipus de gràcia (una mica grollera, grotesca, esperpèntica i desagradable, això sí) la teva descripció.

Pel que fa a l’aspirador, efectivament el vaig trobar a la botiga que em vas dir. La perruca ha estat més difícil, i m’he hagut de conformar amb un motxo Vileda.

Rosa Peroy ha dit...

Josep:

Lo meu manso està molt dolgut amb tu perquè diu que no recordes que vosaltres teniu més tirada a "Village People" i que no pot oblidar la teva estampa habillat de caporal dels Mossos d'Esquadra.

El tinc per casa plorant pels racons. Jo només em remeto a fer d'intermediària, per si pots fer alguna cosa i treure'l de l'obscura depressió on la teva IMPERDONABLE falta de tacte l'ha confinat.

Jo ha dit...

Amb el teu permís poso aquest video que mostra uns instants de la vida familiar en la vostra llar, junt amb d'altres que reconeixeràs, perque formen part de videos domèstics de reunions familiars... com el Nadal passat en que ens vam disfressar de dàlmates.

Per cert que hi surt el teu marit menjant el raïm a l'hora de les dotze campanades.

Quina gràcia!

Video del Nadal 2006

Majorette ha dit...

Rous:
El títol d'aquest genial relat teu dóna peu per a moltes reflexions.
Vull alliberar-me, diu, i qui no ho vol?
Tots i cadascun de nosaltres podríem subscriure en primera persona aquesta frase.
Començo:
No fa gaire em vaig creuar, mentre anava a peu cap a la feina, amb un conegut meu una mica més anyenc que jo, i que ja és avi.Portava un nen moníssim que començava a caminar agafat per la maneta, mentre intentava mantenir amb la criatura una conversa d'alt nivell: "Ga!" "Sí, sí, és un guau..." "Ta, ta..." "No, no, a terra no, que t'embrutes" "Ta, ta, ta!"
El vaig saludar cordialment i li vaig dir, com se sol fer en aquests casos, que anava molt ben acompanyat. Ell em va correspondre amb un somríure orgullós.
Em vaig allunyar carrer amunt.

Encara em falten uns quants anys per ser àvia.De fet, mai no m'havia imaginat a mi mateixa amb nens a la falda o cantant-los-hi cançonetes més enllà de la cinquantena. Però en aquell moment l'aterridora imatge de persona encara no molt gran, entregada a la cura dels néts, consellera del seus progenitors, crítica sistemàtica de tot allò que faci la mare dels marrecs, clienta habitual de la farmàcia, on em troba amb altres àvies, i assídua als parcs infantils i colles d'avis i mares en baixa laboral per maternitat, es va introduir en la meva psique com un videoclip.
No vull!!!
Vull alliberar-me. Vull tenir - i tindré - moltes coses a fer en el meu temps lliure. No vull estar lligada als néts. Els vull estimar, disfrutar i protegir com a mare de la mare o pare de . Vull que em diguin pel meu nom, o iaia, o padrina o com els surti amb les seves llengües de drap que fan riure tant.Els aniré a veure quan facin graciosíssimes actuacions al col.legi o a l'esplai i vull que ells em vinguin a veure a mi, perquè jo també penso pujar a l'escenari. Vull que em vegin com una padrina marxosa que veuen poc, però que es torna boja cada vegada que la troben.

No puc creure el que estic escrivint. M'encanten els nens!!!
Com és que no tinc ganes de ser àvia, desig que tenen la major part d'amigues de la meva edat?
Estem assistint a la degradació de les relacions "avinetals"?
Pot significar l'extensió d'aquesta conducta, el principi de l'extinció de l'espècie humana, donat que els nostres descendents no s'animaran a tenir fills,ja que no podran pagar la hipoteca si a sobre han de pagar llars d'infants i cangurs?
Doncs... tant me fa!!!
Vull alliberar-me!!!

Àvies de tot el món, unim-nos!
No permetem que la nostra maduresa l'haguem de dedicar, només, als fills dels altres. Siguem unes dones ocupades amb nosaltres mateixes. Serem més feliçes i farem més feliços els altres.

Pregunta a tots i totes les bloggers de la meva generació deu anuys amunt, deu anys avall: Voldreu cuidar els néts a jornada completa, sense remuneració i moltes vegades fora d'horari?