dissabte, 29 de desembre del 2007

Tinc cobertura, doncs existeixo


Hola, bloggies.


En aquest any 2007 que ja deixem enrere es van acomplir els 50 anys de la publicació d'un llibre realment singular i que segurament molts de vosaltres coneixeu: Mitologies, de Roland Barthes. Barthes va ser un semiòleg i sociòleg reconegut, just quan aquestes disciplines estaven en la seva fase més embrionària, i un prolífic assagista amb una inusual capacitat per desgranar tots els vicis de la societat que li va tocar viure, i més que això, va donar les pautes per a que les societats futures puguessin reconéixer els seus propis mites contemporanis. Mitologies és el llibre més popular i entretingut de la seva vasta obra literària i en ell, l'intel.lectual es presenta com humorista i escriptor: la nostra vida quotidiana es nodreix de mites, que, com a bon semiòleg, converteix en "signes" de la cultura de masses a la qual li dedica una crítica acarnissada. El 1957, els llocs comuns "deconstruïts" per Barthes van ser, entre altres, les pel.lícules de romans, el bistec amb patates, l' strip-tease, el nou Citroën (era gavatxo, l'home), la fotogènia electoral, el plàstic, la lluita-lliure, el turisme, el rostre de Greta Garbo...denunciant de manera divertida i entenedora com cada cultura petit-burgesa mistifica aquestes icones per donar-los naturalesa universal.


Tot aquest rotllo intel.lectualoide que us acabo d'endinyar i que m'ha fet venir son inclús a mi ve a tomb perquè des de la publicació d'aquest llibre s'han anat afegint noves icones a mesura que la nostra societat occidental, sempre mirant-se el melic, en creava de noves. Per exemple (i aquí que tothom afegeixi les que vulgui): el Prozac, el menjar macro-biòtic, la joventut eterna a cop de bisturí, la noció d'aldea global, les models anorèctiques, el turisme "autèntic" de la guia Trotamundos, el perill islamista, la preocupació pel medi ambient (el cotxe elèctric vs. Citroën), l'esclavitud del mòbil.


I vet aqui on volia jo anar a petar: EL MÒBIL. Aquest bonic aparellet que duc sempre a la bossa, a la butxaca o, ho confesso, quan no porto ni una cosa ni una altra me l'he arribat a enganxar a l'escot (sense "r"), ja fa tres dies que no emet cap tipus de so. No he rebut cap trucada, no m'han enviat cap sms, no fa cap paper. Me'l miro amb preocupació de mare amatent, per si s'ha avariat, per si li falta bateria, per si el so s'ha desconnectat, per si el vibrador se n'ha cansat. Sembla tot en ordre. Però ell roman en silenci, com un anacoreta que ha decidit fer vaga existencial, castigant-me amb la seva indiferència i fent que, a mesura que el seu posat absent es perllonga en les hores, la meva identitat es dilueixi, s'evapori. Aquest invent que tan bo és per enviar un missatge d'amor com per activar una bomba a distància m'està convertint en un ectoplasma. Salveu-me, si-us-plau. Envieu-me qualsevol cosa: una perduda, un missatge nyonyo de nadal, un comentari de mal gust...m'és igual. Doneu-me el ferro roent en el qual poder agafar-me desesperada i arribar al 2008 amb una consistència el més semblant possible a la humana. Necessito que em soni el mòbil...necessito ser algú.


I mentre espero que us apiadeu de mi us diré que el pobre Barthes va morir el 1980 a Paris atropellat per una camioneta de bugaderia, just quan tornava d'un dinar amb François Mitterrand. Aquesta circumstància va ser ocultada per la premsa per a evitar que s'acusés al polític de "gafe". Avui dia això hagués estat impossible: segur que qualsevol hagués filmat l'incident utilitzant el video del seu mòbil.

dijous, 20 de desembre del 2007

El Sabina no suporta el rap


Ara resulta que als que no ens agrada el nadal som uns pedants perquè es veu que va haver una època que no era correcte que t'agradés però en els temps que corren queda com a més cool que t'agradin encara que sigui perquè no saps el perquè però el cas és que a mi que sempre aquestes festes m'han fotut tres patades a la panxa des de ben petiteta jo és que tinc aquest caractot amb això m'assemblo a mon pare i a més vinc de família més aviat descreguda doncs resulta que ara queda com a pedant dir que no t'agrada quan realment no t'agrada i què voleu que us digui però si em repategen aquestes festes se me'n fot que sigui snob però us ho dic ben clar NO M'AGRADEN I JA ESTÀ i no suporto igual que el Sabina no suporta el rap no suporto els dinars familiars de sobre-taula inacabable que quan t'aixeques de la cadira a les deu de la nit portes una castanya que no es pot aguantar i has d'estar entomant les bromes d'aquell tiet solter que si no et fa conyetes contínuament sembla que no pugui viure i els àpats pantagruèlics que ni amb 300 quilos de bicarbonat s'acaben de pair i els sopars d'empresa en restaurants abarrotats que et foten 60 euros per un menú del dia i els cambrers estan de mala hòstia perquè no s'aclareixen i els clients van tots amb el morro calent i es posen pesats i després als pubs de copes que qui no s'enrotlla amb el conserge de l'empresa es passa per la pedra a la comptable i a l'endemà et voldries morir i vas a treballar amb ulleres fosques per la ressaca i perquè tens l'esperança que ningú recordi res de res gràcies al torrat que vau agafar tots però mai s'acompleix el desig i encabat aquella xominada de l'amic invisible que si et negues a participar ets l'estranyot de la colla i resulta que has de fer un regal que no passi de 6 euros que voldria saber jo què cony compro per 6 euros i potser t'ha tocat el nebot adolescent que si no li regales una Nintendo s'ho passarà tot pel folre i aquelles pistes que has d'anar deixant abans de lliurar el regalet fent-te el graciós i l'enginyós quan no ets ni una cosa ni l'altra i quan desemboliques el teu punyetero regal resulta que és un gos miniatura de plàstic imitació figuretes de Lladró que no saps el que fa més ràbia si les originals o les que vénen als xinos i quan mires el gos donant-li el tomb resulta que també porta esculpits els cataplins i just en la meitat d'un cataplin i l'altre porta aquella línia sobre-surtint què és per on treuen el motllo però has de fer bona cara i dir que t'agrada molt i quan vas al Carrefour has de fer dues hores i mitja de cua amb trenta carros plens al davant teu amb un mal de cames que et fa sortir varices i sentint aquelles nadales pel fil musical que n'hauria per matar al paio que ha fet la selecció barrejant Los peces en el río amb La Mare i el fillet estan mig morts de fred que et fa venir un mal rotllo imaginant-te aquell rorro tot despulladet dins d'un cabàs de palla amb el que arriba a picar la palla a l'esquena i tot envoltat de neu i tu allí aguantant metxa mentre el calb de davant s'està barallant amb la dona perquè li diu que li ha comprat massa joguines a la néta i la senyora respon tota xula que nuestra Yessica quería dos Barbies y no le vas a haser un feo a la niña pobresita que son los Reyes Magos i aquelles cavalcades amb el Baltasar embetumat per l'amor de Déu poseu un negre de veritat no serà que a Lleida no n'hi hagi i ja no us parlo de la nit de Cap d'Any con las Uvas de TVE que surt un tio amb una capa espanyola que sembla que t'estigui felicitant l'any el Cristopher Lee disfressat de dràcula per l'amor de Déu penso anar-me'n a dormir a les onze i el coi de llumets de nadal per tot arreu que vas caminant pel carrer major i sembla que estiguis a dins de la nau de 2001 Odissea en el Espacio que tens la impressió que de cop i volta sentiràs la veu en off de Hall 9000 dient-te esta nave se autodestruirá dentro de 3o segundos i tu penses pues bueno vale pues no estaria del tot malament i a la millor se'm farien més curtes aquest cony de festes que no sé si us ho he dit però no les suporto o sigui que a mi deixeu-me estar.

dimarts, 11 de desembre del 2007

El Nadal retallable




La corsetera que té una relació amb Freddy Mercury d'amor-odi i que ja us va
ser presentada en un post anterior, atèn un comercial. En aquest univers de blondes, puntilles, mitges de randa i picardies de seda salvatge la major part dels representants són homes. Com més qualitat tingui el producte, com més primera marca sigui, com més preus astronòmics tingui, més presència masculina. En canvi, quantes vegades us heu trobat un home darrera el taulell venent sostenidors? Misteri insondable, deixo la resposta en mans dels especialistes amb mercadotècnia o a les del senyor de l'ajuntament del meu poble que l'altre dia posava els llums de nadal als soferts arbres de la plaça i que fa pinta de ser molt espavilat.

El comercial és alt, guapo, jove, simpàtic i discret. Espera amb educació que la botiguera vagi atenent els clients, amb el mostrari escampat en un dels taulells. Quan ja estan a punt d'acabar amb la col.lecció primavera-estiu, entra un home acompanyat del seu fill de sis o set anys. L'individu en qüestió: 45 anys, mans inequívoques de pagès, una sola cella, abundant cabell negre crespat i pell recremada per moltes hores de sol i tractor.


-Bones tardes.
-Hola, digui'm.
-A vere, noa, vui un traje complert.
-Vol dir un conjunt de samarreta i slip per a vostè?
-No, sustens i calces per la parenta. Que se'l pugo posar per tot portar. De popes fa més o menys com tu. De cul, una mica més. No me dongos les calces de coll de cisne. Baixes. Si m'agraden te n'agarraré tres o quatre, que les calces se les cànvie més sovint que lo de dalt.

La corsetera sospira. No serà una venda fàcil. Mentre li ensenya pacientment tot el gènere de la botiga mira de cua d'ull al marrec que tafaneja uns catàlegs de la col.lecció de nadal on surt una guapíssima model en, òbviament, roba interior.

-Mira, pape, unes tangues...ji, ji i un biquini transparent...puc agarra'n un, pape?
-Sí, agarra'n que n'hi ha molts. No, aquestes calces son massa altes, li arribaran a les popes. No, aquestes en té un futimé, no,aquest sosten no se me'l fumbrà que me la conec...

El comercial i la corsetera es llancen mirades de complicitat. La dona continua desmuntant la botiga, infructuosament.

-Noa, vec que no em captes. M'assembla que no farem fira, goita.

-Ja ho veig, em sap greu, però pel que veig no tinc el que vostè vol.

-Bueno, un altre dia sirà. Au, passi-ho bé.

-Adéu, bona tarda.

Quan el pare i el fill caminen cap a la porta, el nen, catàleg en mà, s'adreça a son pare:

-Pape...puc retallar aquesta xiqueta i posar-la al belem de casa?

-Sí, fill. Que quedo ben bunic.

Es tanca la porta. El comercial i la corsetera s'han d'asseure en sengles cadires per controlar l'atac de riure. Quan s'han eixugat les llàgrimes, tots dos convenen en que la interdisciplinarietat sempre és enriquidora, que cadascú celebra el nadal com vol i que què carai haurà demanat aquest nen als Reis Magos.


divendres, 7 de desembre del 2007

QUIM VILA

El noi de la foto, que ens dedica aquesta rialla sardònica, mirada de nen entremaliat, posat guitarrer i sabatilles de Fido Dido és el QUIM VILA. Però el Quim és un munt de coses més: és un compositor amb una solidíssima formació musical, autor de cançons amb connotacions jazzístiques, la lletra de les quals són fruit d'un enginy i i una capacitat d'aprehensió de la realitat realment fora del comú. Si això no fos prou, el Quim és un excel.lent monologuista: a cavall entre la fiblada irònica del mestre Capri i el corrossiu discurs de Pepe Rubianes, el Quim, sense deixar de tenir una empremta molt personal, es mou entre el difícil equilibri de l'actor teatral que monologa a l'escenari i unes acuradíssimes interpretacions musicals, acompanyat d'una banda de joves i solvents músics. I tot això ho fa traspuant naturalitat, barrejant enmig d'un acurat guió falques improvisades, espontànies, desternillants.
Aquests dies el podeu veure al Sant Andreu Teatre, a Barcelona, amb l'espectacle "Quan l'alegria és a la sala, la tristesa puja l'escala". Des d'aquest mateix blog teniu el link a la seva pàgina web, on hi trobareu tota la seva trajectòria professional i us podreu fer una idea, llegint els seus textos, del seu tarannà com a creador, com a músic, com a persona. És a més a més molt pencaire: col.labora a Catalunya Ràdio, a RAC 105, a 8tv acompanyat de la seva inseparable guitarra.
Aquesta entrada que esteu llegint, com segurament la vostra sagaç intel.ligència ja haurà desxifrat, és absolutament subjectiva, partidista, parcial. De fet, totes les entrades que surten en aquest bloquet ho són (es pot ser totalment objectiu, d'altra banda?), però així com en els altres "post" em mou més la mala llet, la discrepància i les ganes de tocar (una mica, només una mica) la pera, aquestes línies estan escrites des de la meva més profunda admiració.
El Quim s'està obrint pas pel difícil món de la creació artística i musical en català a cop de pur talent, sense renunciar a la seva causticitat, el toc gamberro, la ironia més pura, l'ocurrència més ràpida i mordaç, sense respectar el que és el políticament correcte. I amb la seva simpatia natural es posa el públic a la butxaca, se'ns posa a la butxaca, i nosaltres, des dels seients, no podem fer altra cosa que riure amb ell, identificar-nos-hi, fruir de la seva música.
El dia que vam anar-lo a veure al teatre, tot i estar mig engripat, ho va donar tot. Al sortir, només feia que sentir comentaris elogiosos del públic que anava marxant. Tal com ell diu: "som un puto escupitajo enmig del univers". I sí, clar que ho som, però durant les dues hores generoses que va durar l'espectacle, aquell puto escupitajo va ser realment feliç.
Ah, i a més, jo que he tingut la sort de poder parlar amb ell en dues o tres ocasions, us puc dir que és encantador. (Quim, guapo, ja parlarem, però aquest darrer paràgraf ja és un altre preu).

dilluns, 3 de desembre del 2007

El crucial tema de la llengua (o no s'hi val a dir marques).





L'home-recentment-separat va entrar al flamant edifici de la Llar d'infants per recollir la seva filla. Com cada dia, a les quatre en punt de la tarda. Recorregué el passadís al fons del qual a la dreta s'obria la porta que duia a la sala de "psicomotricitat". Allí guardaven els nens que eren recollits a l'hora de la migdiada. En la paret del passadís un mural d'un metre quadrat amb unes lletres naïf: "Ara treballem el color vermell". A sota del títol, quinze siluetes en forma de conill idèntiques, amb el nom d'un nen diferent, recobertes de ratllotes de Plastidecor rogenc, unes que anaven cap aquí, les altres cap allà, tots els conills ratllats, cap totalment cobert, totes les ratlles sobre-surtint de les figures, més a fora que a dintre. L'home-recentment-separat pensà que mai havia vist un conill de color roig, però que tampoc calia amoinar-s'hi gaire: la seva princesa de dotze mesos no sabia què era un conill, què era el color roig i si la seva maneta havia premut un Plastidecor era perquè la mà de la mestra li premia la seva.


Entrà a la sala. La mateixa flaire de cada dia: pudor de caca, bolquer pixat, caldo de pollastre i colònia Nenuco. Les dues cuidadores estaven assegudes a terra, amb l'esquena recolzada a la paret de l'esquerra de la porta. Anaven vestides amb la mateixa bata de coloraines, que els donava una aparença semblant al pallasso de l'anunci de Micolor (si lavas con Micolor, el payaso está contento porque los colores duran). L'home murmurà un "bona tarda" poc convençut. Les dues noies no devien passar dels vint anys. La que duia un piercing a la cella dreta aixecà el cap arrossegant un "holaaaaa" desganat. Per la forma de vocalitzar la consonant l'home-recentment-separat deduí que també portava un piercing a la llengua.


Mirà al voltant. Set o vuit criatures estaven escampades aquí i allà, sense fer soroll. Dos nadons dormien en una hamaqueta, els altres, desperts, manipulaven cotxes, pilotes, o es mossegaven el puny de la bata. Alguns encara duien el pitet brut de l'hora de dinar. Veié la seva princesa, asseguda al terra, amb un conill (un altre!) de peluix, semblant al de Duracell (y duran y duran y duran). La nena aixecà el capet amb dues trenes negres, lluents i gruixudes que son pare li feia cada matí. Son pare havia après a pentinar-la feia tot just dos mesos, quan la mare de la nena havia fugit amb un japonès que havia conegut per internet, que s'estava fent ric venent no se sap quines ocultes propietats de l'aigua. D'un dia per l'altre l'home s'havia vist sol, pentinant trenes, i buscant a corre-cuita una guarderia per aparcar la seva pocahontas. La nena veié son pare i somrigué. S'aixecà amb dificultat i caminà a abraçar el seu papa, com en un anunci de bolquers (duerme tranquilo y seeeeco, Ausonia noooche lo absorbe toooodo). Del nas de la nena sortien dos macarrons verds i espessos, que saldrocaven al ritme de les seves passetes vacil.lants. "Ui, quins mocs!"-exclamà el pare-recentment-separat. La Micolor dels piercings s'aixecà amb un Kleenex a la mà:"-és que eshtan tots reshfriats..! Tots niquitoshos, pare...i amb unesh iaganyes..! nomesh fem que anar a la pica a limpiar-lish la caretaaaa...! Shuper fort...". Li eixugà a la nena els mocs amb el mocador i tot seguit a un altre nen i amb el mateix mocador, li netejà els ulls. L'altra Micolor mogué lleugerament el cap, espectadora passiva, i aquest moviment va dissipar a l'home la sospita cada cop més creixent que la bata asseguda a terra no fos un cadàver.


El pare agafà la nena amb braços, murmurà un "bon cap de setmana" apressat, recorregué el passadís gairebé corrent, sortí a l'exterior i emplenà els pulmons d'aire fred i net. Mentre carregava la nena a la cadireta del cotxe va pensà que trucaria immediatament a l'estirada de la seva sogra, que des de que la filla li havia marxat amb el "xino" es mostrava una mica més propera al gendre, s'empassaria l'orgull i li demanaria que renunciés a les classes de tai-chi, a les xerrades esotèriques, als viatges amb les seves amigues enjoiades i li guardés la nena. La néta.

Perquè l'home-recentment-separat podia ser capaç d'obviar els conills clònics de color roig, les aules poc ventilades, els cadàvers inerts de Micolor, els Kleenex polivalents i els piercings a les celles. Però el que no toleraria mai, però mai, és que la seva pocahontas aprengués a parlar a partir d'una llengua foradada (parla shenshe vergonia, parla amb yibertat..).

dissabte, 1 de desembre del 2007

"Saps..? és que jo escric..."

El 2007, encara que no tothom vulgui acceptar-ho, està essent un annus horribilis per a la producció literària en català. Tres guardons amb força reconeixement (El Prudenci Bertrana, el Documenta i L'Odissea) han quedat deserts. Els organitzadors i membres dels jurats, segons recull la premsa, no volen sentir a parlar de cap crisi, "el que passa és que cada vegada hi ha més gent que escriu i els jurats dels premis som cada cop més exigents" (Emili Teixidor dixit). A mi em sembla aquesta afirmació contradictòria en ella mateixa, perquè, si la qualitat literària no ha baixat respecte a anys anteriors, tal com ens volen fer creure, el fet que hi hagi major quantitat d'obres a concurs ha de propiciar un assortiment més florit per triar guanyadors, malgrat el llistó estigui molt alt. Ves que no ens passi als catalans el mateix que d'aquella manera tan gràfica va descriure Juan Marsé en el premi Planeta 2005: "El nivel es muy bajo, incluso subterráneo en algunos tramos" quan se li va atorgar el guardó a la Mari Pau Janer (casada amb el doctor/comte Corbella/Dràcula).


Si parlem del tema "artístic" globalment, i a risc de barrejar ous i castanyes, estareu d'acord en que avui, qui més qui menys busquem obtenir el nostre particular minut de glòria pels més que nombrosos canals que s'ofereixen. Des del concurs de bellesa (perdó, en diuen "càsting de models") que se celebra al meu poble des de fa dos anys, fins a l'infumable "Supermodelo 2007"; des dels concursos de música en ràdios locals fins a l'enèssima edició d' O.T.; des de les més locals concurrències literàries fins al premi Cervantes. Tots tenim un actor, un cantant, un poeta, un novel.lista en el nostre interior, i com que la ignorància és molt atrevida i les possibilitats de posar-la de manifest molt nombroses, la proliferació és més que notòria, contribuïnt finalment a que, tot plegat, esdevingui un batibull de propostes immadures, insuficients i clarament marcades de qualitat. Els premis literaris de casa nostra, tal com apuntàvem a l'inici, se n'estan ressentint tant d'aquesta situació que molts autors de renom (Imma Monsó, Jordi Puntí, Sergi Pàmies, Quim Monzó, Sebastià Sorribas) hagin renunciat a concursar.


L'exemple més clar és el bloc (i fem metallenguatge d'anar per casa). No us heu parat a pensar mai per què cada vegada més gent es crea un bloc personal? (segons la revista Computer d'aquest mes, al dia se'n generen uns 120.000, a raó de tres cada dos segons). Milions de blocs que circulen per la xarxa, els autors dels quals pensem que la nostra opinió es original, atrevida, trencadora i que, en la majoria dels casos, només som llegits pel propi i il.lussionat blogger en qüestió i per dos o tres amics/familiars que hi col.laboren per evitar que caiguem en la depressió més amarga. Jo, això dels blocs (i faig un paral.lelisme propi de la meva ment malaltissa) em recorda als karaokes que van tenir molt predicament en l'època dels vuitanta i encara són presents en moltes sales i festes privades. Després de tres o quatre xupitos, el personal es veu en cor d'agafar un micròfon (un ordinador) i arrencar-se amb balades diverses com Eres como una espinita (bloc de Magdalena Álvarez), In the Navy (bloc de contingut militar i/o homosexual), Pavo Real, Pavo Real (bloc de l'Artur Mas), qualsevol tema dels Pimpinela (bloc dels ducs de Lugo), Losing my Religion (bloc de la Cope), Thriller (bloc de contingut econòmic), La Chica Ye-ye (bloc de Boris Izaguirre) Pretty Woman (bloc de la Mari Pau Janer)
o aquella versió tan sui generis del bonic bolero de Armando Manzanero:

Somos obvios
repetimos los conceptos más trilladoooooos,
y con eso
aceptamos ser las reses del vedaaaadooo

(la majoria dels blocs personals amb ínfules de creació literària, per exemple, aquest que esteu llegint).

Gràcies per aguantar-me.







dilluns, 26 de novembre del 2007

SECS MACHINE
















(...o la màquina que els deixa secs).







En una recent entrevista per TV3 la teva, el nostre clown més internacional, Tortell Poltrona (àlies de Jaume Mateu), responia a la pregunta de per què els circs actuals (almenys els més moderns) ja no porten animals engabiats com a un dels principals reclams. Tortell Poltrona ens remuntava a l'època on els circs eren considerats els grans espectacles d'entreteniment, ja fa més d'un segle, quan la fotografia i el cinema existien només en estat embrionari i l' única manera de veure un elefant o un lleó "al natural" era acudint a les carpes. Avui dia, aquesta necessitat de l'espectador ha desaparegut gràcies a la quotidianeïtat de l'audiovisual, per la qual cosa el circ ofereix altres tipus d'atractius (Circ Cric, Le Cirque du Soleil). Esperem que els zoològics es reconverteixin seguint la dinàmica lògica que estem apuntant. Pel que fa al circ, doncs, per fortuna cada cop són més escassos els Àngel Cristo amb el fuet i les malles marca-paquet (per cert, què se n'ha fet d'aquest pobre home?). Un incís: fa uns mesos va venir el Circ Cric a Lleida i jo vaig veure al mateix Tortell Poltrona in person enfilat en un fanal del Pont Vell penjant banderoles del seu espectacle. Em va fer gràcia, ves.



Continuant amb aquest argument, per aquest motiu tampoc té raó de ser que el circ sigui l'aparador de subjectes amb algun tipus de deformitat física (recordeu la terrible història de "l'home elefant"? Ja ho hi ha forçuts, ni homes-serp, ni dones barbudes...i ben mirat aquestes darreres estan totalment representades per la Pantoja. Per entrendre'ns: els freakys actuals ja surten a la tele o al Youtube. El "feísmo" (lletgisme s'hauria de dir en català?) és un fenomen totalment integrat al nostra dia a dia, que no escandalitza ni sorprèn: Cunyaos, Pitonises Lola, Venenos, Carmens de Mairena, Carlos Jesús, Marujites Díaz, Dinios, Obregons i acòlits. Per la mateixa raó, la bellesa excelsa (tops models, actors) també és a l'abast de tots nosaltres. Els dos pols conviuen en precari equilibri.



Aquest ninotet tan simpàtic que encapçala aquest post és un artil.lugi que s'ha començat a comercialitzar fa escassament dos mesos. Té nom de mafiós italià però en realitat és un innocent marc de fotos antropomòrfic, que porta incorporada una pistola amb dards-ventosa. És ven com "aparell anti-estrés" i suposadament servei per posar la foto d'algú a qui se li tingui especial malvolença per poder-li disparar (i de pas fer aflorar la bèstia furibunda que tots portem dins). La publicitat parla de la sogra, la cunyada, el company de feina pallises, el "jefe" esclavitzador...i en general tothom que es dediqui a amargar-nos la vida, com l'antiga diana de dards de veritat. S'ha de tenir molta capacitat d'auto-convenciment si hom aconsegueix alleugerir l'esperit pel fet de disparar-li al subjecte ventosetes de coloraines. Però millor és això que fer-te de la Lliga del Rifle estil Charlton Heston.


I ara al que anem. Diuen els filòsofs que el gènere humà té una innata tendència a la bellesa. Però a vosaltres, qui us fa més ràbia? A qui posaríeu al Marco Vendetta i dispararíeu amb fruició?
Bloggers XY: George Clooney o Cuñao?
Bloggers XX: Halle Berry o Pitonisa Lola?
I no em digueu que és competència de sexes perquè ni la Halle ni el George us prendran la parella.
Doncs que cadascú es respongui a ell mateix. Ves que no siguem tots una colla d'envejosos.
Jo vaig a agafar la meva pistola. Hal(l)e, va.










dissabte, 24 de novembre del 2007

LleidaPorc(a) II. La seqüela.

Continuo amb el tema marrano.

'Anys vuitanta. Quarts de set del matí d'un dia de juliol. Dos homes joves circulant amb un Seat 131 Supermirafiori de color taronja per una carretera comarcal, plena de corbes, de les comarques de ponent. Els dos nois van a pescar a un embassament proper. Circulen amb els fars encesos, velocitat constant, finestres abaixades per on penetra la fresca matinera. De repent, davant d'ells apareixen els llums d'un camió que circula a 40 kms/h. Frenada brusca. Quan s'hi apropen, l'estela de pudor inequívoca els informa que el camió va ple de porcs. En direcció contrària van passant turismes de manera ocasional. Les corbes constants fan difícil l'avançament. El camió va tirant restes de palla empastifada per tot arreu. Alguns trossos entren dins del Seat. Això i sobretot la penetrant ferum els obliga a pujar les finestres. En un moment donat veuen pel lateral dret del camió que la mà del conductor els indica amb la mà que poden avançar, fent un moviment d'aleteig de papallona. Agraït, el conductor del cotxe comença l'avançament disposat a agrair-li la deferència al camioner amb un cop de clàxon. Quan ja ha envaït el carril contrari veu que un turisme s'apropa frontalment. Amb una ràpida maniobra el noi torna a col.locar-se darrera del camió evitant una col.lisió imminent. El conductor del cotxe que els creua els amonesta prement llargament la botzina. Els dos homes, recuperant-se de l'ensurt, comenten que tal vegada el camioner no havia vist el vehicle. Al cap d'uns minuts de circulació lenta, ferum, calor i corbes el camioner torna a repetir el gest amb la mà. Els dos homes, no tan confiats, situen l'automòbil al mig de la carretera abans de començar l'avançament. En direcció contrària s'apropa veloçment un altre vehicle. Temps just de tornar-se a situar a la dreta. Aquest situació es repeteix diverses vegades: el camió els indica pas lliure i ells, cautelosos, comproven que la indicació és imprudent. Al cap de tres quarts d'hora eterns, quan la claror del dia els permet albirar una distància adequada, inicien l'avançament per iniciàtiva pròpia, en un moment en què veuen que l'altre carril està lliure. Els dos homes, molt emprenyats amb el comportament incívic -gairebé homicida- del camioner, esperen estar a la seva alçada en la carretera per increpar-lo i proferir-li els insults més grollers del seu repertori. Quan finalment poden veure amb claredat el lateral del camió amb tots els porcs amuntegats i recolzats en les reixes, descobreixen que el que confonien amb una mà humana donant indicacions és l'orella d'una enorme berra que dormita ajaguda al sòl del camió.'
Us juro per Snoopy que aquesta història és rigorosament certa (bé, potser m'he inventat el color del cotxe). Vist això, he de contradir al meu admirat Sergi Pàmies quan diu que la realitat mai supera la ficció.
I per acabar, una mica de caspa. Vet aqui la lletra d'una cançó de "Los payasos de la tele" de fa 30 anys com a mínim. Vol ser una mostra de les excel.lències de la criança porcina:
El cerdo se coge,
se le da piñones,
castañas bellotas
y nos da jamones.
Nos da mantequita,
rabo y orejita,
rica morcillita
y un buen chorizón.
El cerdo se coge,
se le da piñones,
castañas, bellotas,
y nos da jamón.
És ben clar que no van tenir en compte els danys col.laterals.

dijous, 22 de novembre del 2007

LleidaPorc(a)


Aquest dies, com veieu en la publicitat, se celebra a Lleida mon amour una fira internacional (poca broma) sobre tot el relacionat amb el sector porcí. Com sabeu, les comarques de Lleida són les primeres en número de caps de bestiar de tot l'estat espanyol (3,1 milions, la meitat dels "efectius" de tota Catalunya).
Com sabeu, Lleida té una històrica tradició ramadera en el sector porcí i es constitueix com un "passadís" econòmic que uneix granges, indústria i comerç exterior. La fira serà de caràcter bienal, prenent com a referència la que se celebra a Hannover (ignoro si l'Ernest de ídem ha estat invitat a la inauguració. De fet no se l'ha vist per enlloc. Però també el van invitar a la boda del príncep d'Astúries i tampoc va sortir de l'hotel, o sigui que a la millor està en alguna habitació vip de l'hotel Comtes d'Urgell amb una bossa de gel al cap, demanant Gelocatils i una palangana).
Jo cada dia passejo la Coco al voltant de les sis de matí. Encara és nit fosca. Però no cal tenir vista de sioux per saber que hi ha granges de porcs ben aprop. Segons l'època de l'any i si bufa o no depèn quina dolça brisa, la ferum de purins (en diem "purins" a les dejeccions sòlides porcines que a vegades es reutilitzen per adobar els camps) és tan aclaparadora que trobo a faltar la mascareta d'oxígen per no caure rodona a terra. Em pregunto com la nàpia del gos pot romandre impertèrrita. Aquest és el peatge olfactiu que els lleidatans hem de pagar per viure en una zona dedicada majoritàriament al sector primari. Al cap del temps, com passa també amb el perfum, la pituitària se t'acaba acostumant i hasta t'agrada. Fa pàtria, com la boira.
Però al que no m' acostumaré mai és que enmig d'aquest agradable microclima, amb la consciència una mica atrofiada, al voltant de dos quarts de set l'ajuntament m'apagui els llums dels fanals perquè fa ecològic (sort que d'aqui dos dies engegaran les de nadal vint-i-quatre hores seguides). No m'acostumaré tampoc que, a causa de la meva ceguesa imposada, xafi una merda de gos/cavall que estava al bell mig de la vorera, perquè l'amo de la bèstia confiava trobar bossetes dispensadores en el pipi-can que es va col.locar en periode pre-electoral i que, com que ja estem en periode post, ningú s'ha encarregat de reposar. I me'n vaig cap a casa amb la bota empastifada fins al turmell, cagant-me (jo també), en les ínfules estalviadores de l'ajuntament, en el cap-de-cony que no és bo de posar-se una bossa de plàstic a la butxaca, en les eleccions, les festes nadalenques i els purins radioactius.
I concloc que a Lleida som molts porcs, però en som més, molt més, de tocinos.

diumenge, 18 de novembre del 2007

Zp i els Xiripitiflàutics

Bloggies:

Llegeixo a la secció de 'Cartas de los lectores' de La Vanguardia a un senyor de Barcelona que comenta l'últim "Polònia" emès per TV3, dijous passat. Després de lloar aquest programa de sàtira política pel mordaç, àcid i divertit enginy dels seus guionistes i actors, el bon home ens qualifica com a "excessiu" el gag on es veu al Federico Jiménez Losantos entrevistant des d'un estudi de la Cope a Jose Maria Aznar. En diverses ocasions, mentre dura l'entrevista, al Losantos li cau "accidentalment" el bolígraf per sota de la taula, moments que aprofita per fer-li una fel.lació a l'ex-president, a jutjar per la seva expressió facial. Fins aqui el gag. El lector argumenta que és un sketch més propi d'un late show que no pas d'un programa que "fins i tot els nens el veuen".

Per altra banda, tenim el Buenafuente fent-li una entrevista al Zapatero a la Moncloa, on la broma més atrevida i comentada és la que li gasta el mateix Zapatero al presentador, tot just a l'inici, quan li diu que arriba tard perquè "me imagino que venías en cercanías", fent al.lusió al pollastre que s'ha muntat amb la Renfe i la construcció de l'Ave. La resta de la xerrada, "bon
rotllet" i complacència mútua. Recordem que Buenafuente presenta un "late-show" (Sergi Pàmies parlava d'aquesta entrevista com a representativa de "l'humor inane").

En què quedem. A la millor la programació de la tele està equivocada i Polònia s'hauria d'emetre a partir de les dotze de la nit i l'entrevista de ZP a l'hora del Shin Chan. Potser la sàtira política, tan necessària des de sempre, només s'ha de limitar actualment a repetir-nos que el Montilla parla poc i sense gràcia, tot dient "àdhuc" i "cabòries" i que tot sigui ben correctet i sense sortides de to (i si no, recordeu el Jueves i els 6000 euros de multa que els ha caigut).

Crec que els pares han de saber controlar el que els seus fills miren (i més si és al voltant de les deu de la nit). I malgrat el gag pugui ser considerat de bon o mal gust, jo, amb tots els respectes, no canvio per res del món una tira de tres vinyetes del Jueves per quatre llibres complets de dibuixos del Jordi Labanda. Perquè, si ens posem a barrejar indiscriminadament, un programa titulat "Un globo, dos globos, tres globos" resultarà ser un documental sobre les tres últimes inspiracions de Pocholo Martínez Bordiú.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Sense que serveixi de precedent, ara va i em poso tendra. Au.





EL MILLOR MOMENT DEL DIA




Obro un ull. El despertador digital marca les 6:10 am. Des de fa un any i mig que el cos se’m desperta com un rellotge. Baixo les escales a palpentes.
Sento el soroll del Glup fent “toc-toc” rítmicament, colpejant el gres del menjador amb la cua. L’animalot sap que s’acosta la seva estona de felicitat. El meu cervell adormit recorda un paràgraf d’Eduard Punset llegit recentment: “La felicitat s’amaga a la sala d’espera de la felicitat”.
Pobre Glup. Des que nasqué el petit porta la seva amarga gelosia amb absoluta dignitat. Mentre em poso l’anorak aguaito l’ampit de la finestra on el termòmetre (no digital, de mercuri) marca sis graus sota zero. A Lleida fot un fred de pebrots. Manoples, gorra, mitjons de llana i botes. El Glup m’espera amb una orella aixecada. Per dintre va com una moto, segur. Cony de gos. Quina contenció d’emocions, la seva.
Surto al carrer amb el gos lligat a la corretja. Una bufetada d’aire gelat em colpeja la cara. Sort de la gorra, cada cop estic més calb.
Boira gebradora. Fantastique. Deslligo el Glup que emprèn carrera joiosa i desapareix entre els fruiters, peladots, suportant estoicament la gebror, que prometen pomes pel setembre.
Avanço pels camps. El silenci és gairebé absolut. Ni una ànima. Només s’endevinen els llums de la ciutat cap al nord-est. S’endevinen o els imagino jo, perquè la boira és com un immens teló de miraguà (aquella escumota que folra els coixíns) de color marró-humit que ho envolta tot.
Els minuts de veritable pau de tot el dia. El millor moment. El Glup s’acosta remenant la cua per a que li llenci ben lluny un branquilló que duu a la boca. Per a ell també és el Very Best Moment. Quan faig el gest per tirar-li la branca, una fiblada de dolor em pessiga l’espatlla. Coi de tendinitis. M’estic rovellant.
Fa més d’un any que he deixat d’entrenar. Només eren dues nits a la setmana (més el partidet del dissabte), i que jo recordi, no havia estat mai tant de temps seguit sense jugar a bàsquet. Però les prioritats són les prioritats. Els de l’equip segur que em troben a faltar. Almenys això m’ha dit el Quim, el base que em substitueix, encara que ell n’ha sortit beneficiat: quan jugava jo només feia que xupar banqueta. Enyoro els soparets dels divendres, també. Però m’era impossible aixecar-me l’endemà en les mínimes condicions per a fer-me càrrec del nen comme il faut. La dona treballa també els dissabtes.
Sento esbufegar el Glup darrera uns esbarzers, però no el veig. El miraguà ha adquirit unes tonalitats més ocres. Comença a clarejar. He de tornar cap a casa, enfilo el camí de retorn. El gos camina darrera meu, resignat com jo. Amb la mateixa resignació amb la qual vaig sol.licitar dos anys d’excedència del meu treball de funcionari, quan el nen tenia tres mesos. La visita a tres pediatres diferents i un mateix diagnòstic ens van fer acabar de decidir. Les crisis asmàtiques recurrents no feien recomanable la guarderia. I la dona feia només un any (encara ni sabia el seu embaràs), que havia endegat un petit taller de restauració. Els meus companys de despatx, l’Anna i el Ramon, em truquen de tant en tant. En la veu de l’Anna endevino una espurna de complicitat (ella té dos fills, ja grans), però el Ramon, bon tio, jovenot, sempre m’ha de fer alguna gracieta al.ludint a la meva nova condició de mainadera.
Ja es veu el llum de l’exterior de casa que sempre deixo obert com un fanal assenyalant que “en aquest moment passejo el gos”. Amb aquest fred, no crec que el nen i jo sortim avui de casa. Tinc la nevera plena, i el nen està refredat. Amb una mica de sort, quan faci la migdiada, podré veure el partit de la final de la NBA que he enregistrat aquesta nit.
Pujo el replà de l’escala. La claror ja és realment palesa. La boira s’ha esvaït per uns minuts i deixa entreveure una lluna en forma de “C” que d’aquí no-res tornarà a fer-se invisible. La boira té aquestes coses. En el moment que es fa de dia ella fa veure que se’n va, però em pren el pèl. Sempre torna. Poso la clau al pany de la porta. El Glup es queda ajagut, exhaust, xop i feliç al replà de l’entrada. Just quan obro la porta sento la veueta del petit, des del bressol, que reclama interrogant la presència d’algú de nosaltres. Em trec l’anorak a corre-cuita i pujo les escales de tres en tres, conscient que vaig deixant un tros de fang enganxat a les botes a cada gambada. Tan és. Si tinc temps ja passaré l’aspiradora. Vull arribar el primer a obrir la porta de l’habitació del nen. Vull ser jo qui l’agafi en braços a poc a poc, notant l’escalfor que desprèn el seu cosset perfumat, sentir els seus rínxols a la galta i les seves mans que m’arrapen com un koala tot dedicant-me el primer somriure del matí.

La "Spice Blancaneus" de Josep Rey




Els set nans del bosc i la Heather Snowflesh

I
Havia estat una dura jornada de treball, però els set nans que habitaven al Bosc Boirós tornaven a la llar tot cantant, com feien sempre, una enganxosa melodía que exaltava el valor del treball i del descans que n’era la recompensa.
Un cop arribats a la petita mansió que constituïa la seva residència, comprovaren astorats que la porta estava entreoberta.
Immediatament van sorgir els altercats i les discussions entre els membres de la comparsa:
- Que no eres tu, Despistós, l’encarregat de tancar la porta? – va dir l’ Escarafallós- I te l’has tornada a deixar oberta! És que vols que els esquirols saquegin el nostre rebost? O que Ós s’emporti els matalassos a la seva cova com va fer l’hivern passat?
I mentre enunciava aquests mots, la resta de nans feien objecte de tot tipus d’improperis i vilipendis l’irresponsable lil·liputenc, alhora que el colpejaven amb les verdures i vegetals comestibles que portaven en el sarró per a l’hora de sopar.
-En Despistós ja té el que es mereix – va interrompre el Sospitós- però us heu parat a pensar que potser els intrusos encara són a dintre, armats amb tota mena d’esmolats instruments, i ben avinents a saltar sobre nosaltres i convertir-nos en els big hamburgers que són el producte estrella de reputades cadenes de restauració ràpida?
II
L’observació d’en Sospitós va generar un espès silenci entre els agressius taps de bassa, que ara dubtaven entre fugir a les profunditats del bosc o entrar en la vivenda i plantar cara als letals perills que els poguessin ullar.
En Musculós va posar fí a la incertesa amb aquestes paraules:
- No en treurem l’aigua clara fins que un de nosaltres penetri a la casa, molt probablement arriscant la pell, i descarti o bé confirmi la delinqüencial presència. I si en aquesta peripècia ha de dinyar-la, que ho faci pensant en la glòria que només proporciona la immolació pels nostres semblants. Tots els sacrificis per la col·lectivitat són pocs, ja que aquesta sap ser generosa amb la memòria pòstuma i immarcible dels herois!
I adreçant-se a l’Esquifitós, que lluïa aquest nom per motius obvis, grunyí :
-Passa dintre o et foto un clatellot que et giro la closca.
I així va ser com el tremolejós Esquifitós va desaparéixer, sigilós, per la portalada de la casa per tal de dirigir-se al seu interior tenebrós.
A la resta dels seus companys els va faltar temps per sortir disparats cap al bosc i, amagats rera els arbres i a prudent distància, esperar que l’improvisat paladí sortís explicant les noves que s’haguéssin produït o bé es sentissin els esmorteïts i guturals sorolls que són companys inseparables del degollament.
Però cinc minuts més tard va reaparéixer l’Esquifitós, i tots es reunien al seu voltant per escoltar-ne les novetats.
Aquest va esperar, impàvid, que l’expectació de la concurrència fos màxima, i quan es van començar a percebre les primeres senyals que anunciaven l’imminent atac cardíac en alguns dels atents compares, va dir:
- Què fort, què fort, què fort, què fort.
III
Després d’alguns circumloquis que descrivien el seu estat anímic en el moment d’entrar en l’edifici, i que ponderaven l’ardidesa dels valents en contraposició als problemes intestinals i evacuatoris que són la principal característica de les ànimes dèbils, impotents i vils, passà a descriure quin era l’estat de la qüestió.
Era el cas que, efectivament, s’havia produït una intrusió en la seva comú llar, i el que encara era més trascendent, la presència física assaltant es trobava encara en una de les seves sales, específicament en el dormitori.
Un cop arribat a aquest punt la tensió en l’assamblea havia pujat tant de to que es varen començar a registrar les primeres lipotímies i desmais.
Però, tal i com l’Esquifitós va descriure tot seguit, no hi havia res a témer.
El forani ésser que plàcidament roncava en l’habitació tenia l’aparença d’una jove d’uns vint anys, vestida amb un suèter vàries talles superior al que li correspondria per magnitud corporal, i amb uns pantalons texans graciosament foradats i desfilats per la zona de les cuixes de forma que hom podia albirar la seva daurada pell.
El fet que el conferenciant procedís a l’acurada descripció d’aquesta particularitat amb els ulls aclucats va impedir que pogués comprovar que ho feia en la solitud més patètica, ja que els integrants de l’auditori havien desaparegut, entre curses i empentes, en l’interior de l’habitacle.
Ràpidament van constatar que, tal i com havia anunciat l’Esquifitós, la noia, que havia unit els set llits, descansava amb tota tranquilitat.
Tanmateix, la cridòria dels propietaris dels jaços era aital que no va trigar en despertar, de manera que obrí els ulls, es va fer càrrec de tot el batibull que tenia als nassos, i amb un encisador somriure digué els següents mots:
-Holaaa. Sóc la Heather Snowflesh.
IV
La frase va paralitzar els nap-bufs, que fins aquell moment estaven embolicats en discussions i conjectures sobre la identitat de la desconeguda.
I va ser un cop més en Musculós qui va prendre la iniciativa, i fent un pas endavant per tal de destacar de l’atapeït grup, va tensar els seus músculs pectorals, va amagar la panxa en la mesura de les seves possibilitats i va dir, amb el fil de veu que li restava mentre maldava per contenir la respiració i així reforçar la seva viril imatge :
-Hola.
Feta aquesta intervenció va caure a terra amb evidents síntomes d’anòxia, per la qual cosa de seguida es va formar un gran borrombori ja que els seus companys intentaven reanimar-lo amb els mètodes més expeditius, que oscil·laven entre la bufetada i la puntada al cul.
Mentre tenien lloc aquestes escenes, l’Esquifitós ja havia tingut temps per finalitzar la seva treballosa intervenció davant del buit, per la qual cosa havia entrat en l’estància i es trobava en la disposició i ánim adients per tal d’entrevistar la senyoreta Snowflesh.
Pocs minuts més tard ja s’havia fet càrrec de la situació.
Segons va capissar, la bella damisel·la era en realitat una cèlebre actriu de cinema i televisió, aspecte aquest darrer que els set petarrells no estaven en situació de conéixer degut a la inexistència de repetidors de senyal digital televisiva amb la suficient potència com per penetrar en la pregonesa de la boscúria.
Tanmateix, l’Esquifitós va apuntar la possibilitat que en poder dels set taps de barral hi hagués algún DVD que comptés amb la participació de la il·lustre visitant.
A aquesta possibilitat hi va donar resposta la senyoreta Snowflesh de la següent guisa:
- Eeeuuh…quin tipus de DVD? De ben segur que es tracta d’una confusió amb alguna altra actriu… jo mai faria aquest tipus de treballs! Endemés, cal tenir present que en ocasions resulta imprescindible d’efectuar determinada mena de sacrificis per tal d’accedir al món del show bussiness.
Doncs – va sentenciar judiciosament- hom no pot trepitjar els alterosos cims de la glòria sens enllotar-se en els fanguers de les ensotalades valls que malauradament els circumden.
Pronunciades aquestes paraules, va demanar a n’ Esquifitós que li fes gràcia del lloc on es trobava el prestage del fílmic material, el va revisar, i després de guardar dissimuladament al sarronet que portava un parell de DVD que mostraven, en el seu frontispici, la triple repetició de l’antepenúltima lletra de l’alfabet, es va mostrar disposada a donar raó de la motivació que l’havia portada a la mansió dels set microbis.
V
Que era, segons va tenir a bé de referir la dinàmica jovencella, la necessitat de fugir de la tensió a que es veuen sotmeses les grans estrelles mediàtiques.
En paraules de la característica, l’exigència de mantenir una presència xamosa i de seductors volums, com la que els set rústics botirons sabien apreciar segons es posava de relleu per la salivera que segregaven i que queia al terra en llargs filaments des de la comissura dels seus llavis, demandava una sèrie de condicions contractuals, com ara un mínim mensual d’intervencions en clíniques de cirurgía estètica. A més, es veia forçada a mantenir una dieta que considerarien intolerablement estricta els habitants de l’antiga Esparta.
Però malauradament tot i així resultava difícil de mantenir la competitivitat, degut a que milers d’asspirants a succeir-la en el podi de la fama se sotmetíen diàriament a tota mena d’intervencions quirúrgiques amb les quals es modificaven totes i cada una de les parts del seu cos, des de les natges (paraula que va demanar que li fos disculpada per la seva grolleria), als pòmuls, la tràquea o la vesícula biliar. Que aquesta era l’obsessió en el món de la faràndula.
I tot això per no fer esment de les clàusules per les quals es fixava, en un estricte calendari, el nombre de flirtejos, bodes, separacions i estatges en clíniques de desintoxicació que havien de tenir lloc si hom volia mantenir el share.
VI
Heus ací doncs els motius pels quals havia decidit de trencar amb aquest món voraginós i ingressar com a novícia a la vida senzilla i quasimonàstica del món rural on, envoltada de cols, carxofes i bledes, i allunyada d’escalpels, bisturís i altres instruments quirúrgics, podria fruir de la pau espiritual que li permetria, per fi, trobar-se a si mateixa.
Per la qual cosa havia pujat en un luxós tot-terreny (que trobarien encastrat en un arbre a uns centenars de metres d’allí), i s’havia dirigit al Bosc Boirós, on era ben sabut que hi habitaven els set esquitxons dedicats a la discreta tasca d’extreure, de les granítiques i anguloses profunditats de la muntanya, els diamants, robins i d’altres pedres precioses que tanta notorietat els havien proporcionat.
-És ben cert –va respondre l’Esquifitós- que hem adquirit algun renom, i que hem estat popularitzats portant pales, pics i d’altres eines. Però és precís matitzar que això de les gemes és una mica exagerat. En realitat es tracta d’estris de pagès amb els que cultivem, als horts de la vora del torrent, els esplèndids exemplars del món vegetal que aquesta mateixa nit degustarem, i que si bé podrien ser considerats com les joies més preuades puix permeten el sustent dels habitants planetaris, en realitat són d’un valor monetari ben escàs, i més encara quan vivim en un món globalitzat en que es dóna la lliure circulació del pebrot i l’enciam, que per cert competeixen en una carrera sense aturador cap al preu més baix.
VII
Així s’esdevingué la convivència entre l’audiovisual vedette i els set horticultors.
Cada matí, quan el sol començava a treure el nas, aquests marxaven cap a l’hort entonant alegres melodies, per tornar a l’hora de dinar.
Un cop arribat el migdia, indefectiblement trobaven a la senyoreta Snowflesh prenent el sol, vestida amb un escarransit bikini i amb el rostre empastifat de crema solar.
Un cop havien preparat el menjar, cridaven a la broncejada xicota, a la qual per cert la inactivitat no semblava reduir l’apetit, i procedien a devorar el reparador condumi.
Poca estona després els nans tornaven a les seves agràries labors, mentre que la seva convidada, i després d’una bona migdiada, se n’anava al bosc per practicar el running.
Al capvespre, els set propietaris trobaven la seva hostatjada còmodament instal·lada al saló llegint una novel·la i amb la ràdio a tot volum.
Així les coses, recollien i fregaven la vaixella del migdia, preparaven el sopar i, després de xerrar una estona, se n’anaven a dormir, activitat que tanmateix no podien efectuar en condicions òptimes perquè la dolça donzella ocupava els set llits. Conseqüentment, havien de passar la nit qui en una butaca, qui sobre la taula del menjador o, senzillament, sobre l’inelàstic terra.
I d’altra banda, el fet de mantenir a tan voraç invitada els obligava a fer jornades de treball més dilatades per augmentar la producció hortícola. D’aquesta forma, a més, havien de finançar els gravosos dispendis en que ara incorrien degut a la consuntiva presència de la senyoreta Snowflesh.
Malauradament aquesta activitat no rebia la suficient compensació per quant, tot inundant el mercat comarcal de patates i ceballots, només aconseguien d’enfonsar encara més els preus i incrementar les seves desgràcies.
Poc a poc, les alegres tonades que interpretaven es van anar fent més depressives, els atractius que un dia havien trobat en la contemplació de la jove a la dutxa pel forat del pany van anar minvant, i el fred terra del saló els va anar semblant cada cop més dur i inclement.
I va ser així com va anar germinant una idea: s’havien de desfer de la Snowflesh a qualsevol preu.
VIII
Reunits en una clariana del bosc, els ara ullerosos i macilents nans es van posar a debatre sobre quina decisió haurien de prendre per tal de perdre de vista tan captivadora com emprenyadora cohabitant.
En primer lloc va prendre la paraula en Musculós, per tal de proposar, sempre des de la moderació i la temperància amb que calia encarar un delicat debat com el que estaven encetant, l’assassinat de la senyoreta Snowflesh.
La proposta va gaudir d’una notable acceptació, i d’immediat es va aixecar un guirigall en el que destacava tota una munió de propostes: n’hi havia que ponderaven l’emmetzinament amb una substància radioactiva, procediment de la més radical modernitat; d’altres, més conservadors, abogaven per la injecció letal, un mètode que havia donat proves de la seva eficàcia als països més avançats.
Tampoc no faltaven els qui s’inclinaven per la foguera, una fòrmula de nostrada tradició que tanmateix va rebre una forta oposició pels seus discutibles efectes sobre el medi ambient.
Enmig d’aquesta animada discusió, prengué l’ús de la paraula l’Esquifitós, que va pujar sobre el tronc caigut d’un roure i va sol·licitar la vènia dels concorrents per tal de donar la seva enraonada opinió:
- Estimats companys – i pronunciades aquestes paraules va aclucar els ulls, com era en ell habitual, i va aixecar el dit índex adquirint així un senatorial aspecte- Crec que confonem víctima amb culpable, i que ens empressem en dictar una sentència tan irreversible com injusta en la persona de la persona –valgui la redundància- que ens ocupa.
IX
-Perquè es precís considerar com atenuant –va elevar el seu to de veu- que la inculpada ha desenvolupat la seva carrera professional en l’europeu món del cinematógraf, que com és de domini públic es tracta d’una activitat caracteritzada per l’ús abusiu i omnipresent de la subvenció.
Un moooon –va allargar la o, mentre augmentava el volum de la seva veu en uns decibelis més- en el que, amb la coartada de l’excepció cultural, no cal fer massa esforços per obtenir el vil metall daurat, ja que el simple fet de filmar un nyap dóna dret a l’obtenció de tota mena de subsidis i regalies per als qui el perpetren. D’exemples en trobarem a milers, com ho pot atestiguar la nostra humil cinemateca.
I aleshores com ens podem escandalitzar del comportament de la senyoreta Snowflesh – va continuar- quan l’atzarós destí l’ha duta a participar d’una organització social que converteix a actius i inquiets membres de la comunitat en insaciables paràsits de les arques públiques i, per tant, de l’esforç dels seus veïns?
Un murmuri es va estendre entre els improvisats jurats, que el ponent tallà amb to enèrgic mentre els assenyalava amb el seu dit índex:
- Estem doncs convivint amb una víctima de tan inicu sistema, que pateix desordres psicològics de tanta severitat que ha arribat a considerar com a natural l’extorsió del proïsme! I volem condemnar-la com a culpable?
L’orador va fer una majestàtica pausa, mentre mirava de fit a fit els membres del tribunal amb ulls inquisidors, i va finalitzar el seu parlament amb aquesta frase:
-Aquell qui estigui lliure de subvenció que llenci la primera pedra!
Les seves paraules van causar un gran impacte en aquells reflexius gnoms que encara restaven desperts després de l’assenyada perorata.
En conseqüència van abandonar els seus propòsits inicials, sobre els quals es va generar un consens sobre la seva desmesura, i sobre la seva dificultat tècnica, i van acordar un pla alternatiu, sobre el que hi van començar a treballar de forma immediata.
Acabada la discussió, es veié com una silueta abandonava el cercle de conspiradors i s’endinsava al bosc per un corriol.
X
La resta del jorn els sis conjurats restants van dur a terme les tasques hortofrutícoles amb l’ànim despert que caracteritza aquells éssers benaurats l’horitzó vital dels quals es troba lliure de contrarietats i d’obstacles.
Els refulgents xapos semblaven volar sobre els infortunats terrossos de la seva feraç finca, i acabada la jornada laboral lluïen, esplèndides, llargues fileres de nous caballons en els que rutilaven com maragdes els enciams, pebroters i tomateres que els tan diligents rústics havien plantat.
En el camí de regrés a la llar, van tornar a sonar alegres i gairebé oblidades tonades mentre els set nans, en fila índia, marcaven marcialment el pas. I així van anar desfilant èxits com ara “El pont sobre el riu Kwai”, xiulada a set veus, o “L’estaca” desgranada per l’esplèndida veu solista de Sarnós.
En arribar, i com en tots els dies, setmanes i mesos anteriors, els esperava una incipientment rodona senyoreta Snowflesh, còmodament estirada al saló i duent a terme les seves habituals activitats, aixó és, res de res.
Tanmateix, mentre recollien marmites, topins i plats del dinar, escombraven la casa, feien el(s) llit(s) de la seva convidada o preparaven el sopar van deixar d’escoltar-se els murmuris de malcontentament que fóren la norma en els mesos passats.
XI
On abans hi pudien les flors pestilents de la negra bilis, ara hi regnava l’aroma perfumat de la camaraderia. Semblava que l’alegria havia tornat a posar les seves natges en la llar dels diminuts éssers.
Aquest primaveral ambient passava inadvertit, d’altra banda, a la senyoreta Snowflesh, absorta com es trobava en la contemplació de « Titanic », un dels seus films preferits de la devedeteca dels ara eixerits i desperts camacurts.
I tal i com en ella era habitual ho feia amb el volum a tot drap, sens dubte amb la finalitat de dissimular els orgànics sons que emetia, per diversos orificis del seu cos, mentre devoraba grapats de cornflakes i engolia a grans glopades l’espumós beuratge que es contenia en un recipient en la que hom podia albirar la fascinadora llegenda “Stella Star. Fine premium beer”.
Un cop l’infortunat protagonista del film va haver gaudit d’un postrer bany en les cristal·lines aigües de l’Atlàntic, i desapareguda la seva faç lívida en les profunditats, els vuit habitants de la mansió del bosc es van dirigir als seus nocturns catres, si és que eren mereixedors d’aquest nom.
I ben aviat els roncs de la bella actriu es van ensenyorir de l’espai acústic del bosc, i de forma tan estentòria que arribaren a rivalitzar amb els produïts quan es desencaixaven les quadernes del luxós transatlàntic i es fraccionava en dos meitats, iniciant d’aquesta manera la plaent singladura cap a la terra ferma situada a pocs milers de metres sota la superfície del mar.
XII
Poques hores després uns feixos de llum enfocaven l’amagada mansió del bosc, mentre que un soroll esborronador substituïa els propis del descans nocturn.
Quan la Heather Snowflesh va treure el cap, sorpresa i espantada, pel finestró de la seva estància va veure una gran quantitat de vehicles que rodejaven la casa per terra i per aire.
En tots ells hi lluïen rètols que li eren força familiars, puix pertanyien a les cadenes televisives de més audiència. I encara no havia pogut acostumar els seus ulls al resplendor quan tots els focus es van concentrar sobre ella fins el punt de fer-la arribar gairebé a la incandescència.
Ja es disposaven els audaços reporters que s’agombolaven sota la finestra a formular les seves agressives preguntes sobre la misteriosa desaparició de la diva, quan els representants artístics de la senyoreta Snowflesh s’havien abalançat sobre ella i se l’emportaven a tot galop cap una UCI mòbil, en la qual havia de ser-li practicada una liposucció, seguida d’uns lifting facial i crural d’urgència per tal que es pogués reincorporar a la vida activa.
El vehicle medicalitzat va partir cames ajudeu-me, seguit pels de la caravana de cronistes que, en el seu afany per atènyer-lo i obtenir la primícia de les primeres paraules de la suposadament abduïda senyoreta Snowflesh, apartaven els altres de les posicions de privilegi a base de garrotades l’objectiu de les quals, assolit en moltes ocasions, era expulsar de la via pública la resta d’acosadors de la forma més expeditiva.
I només cinc minuts després la pau ja havia tornat a subjugar i dominar el bosc, i només quedaven de la turbamulta alguns remolins de pols, el fremiment de les fulles dels arbres que bordejaven el serpentejant camí, i els diversos munts de ferralla fumejant en que havien quedat convertits els més infortunats vehicles de la processó informativa.
De l’interior de la mansió, novament coberta per la obscuritat, van sorgir set sospirs d’alleujament.
Epíleg
En els anys següents la carrera artística de la Heather Snowflesh va comptar amb nombrosos èxits en series televisives de gran audiència i produccions cinematogràfiques d’innovadors directors, sempre en el paper d’una adolescent de quinze anys. Arribaria a obtenir l’Oscar a la Millor Doble de Michael Jackson concedit per l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.
L’Esquifitós i el Musculós van obtenir un sòlid prestigi com a tertulians mitjançant la seva participació en diversos espais de debat televisius, centrats tots ells en els interioritats de la seva convivència amb la cèlebre senyoreta Snowflesh.
Els set nans van seguir vivint en les profunditats del que fou bosc, ara convertit en el parc temàtic “Les 7 Persones No Excessivament Altes World”, amb dues muntanyes russes de grans dimensions, un Casino i quatre cases de marcolfes, que van finançar mitjançant els Fons Estructurals per a la Reconversió de l’Agricultura de la Unió Europea.
L’aventura relatada fou portada a les pantalles per Walt Disney Productions en una versió apta per a tots els públics.

dijous, 15 de novembre del 2007

É un diàvolo...





El fotògraf italià Piero Pazzi confecciona des del 2004 un calendari anual utilitzant com a models fermosos capellans i representants de la cúria catòlica. Aquest de la imatge correspon al "Pare Octubre 2007". L'èxit ha estat tan rotund que les bases per poder-se presentar al càsting del calendari 2008 ja estan penjades a internet.










-Ave Maria Puríssima...
-Sense pecat concebuda. Digues, Rosa, digues.
-Pare Romà, confesso que he pecat.
-T'escolto filla meva.
- Cada dia esbronco de mala manera el meu fill adolescent. No puc evitar-ho.
- El pecat de la ira. Has de tenir paciència. Alguna cosa més?
- M'he saltat el règim. Després de les dues barretes de Biomanán m'he menjat quatre Donuts de xocolata i tres bosses de patates Matutano sabor Barbacoa.
-Gula. T'has de controlar. Més?
-La veïna del davant. No la puc veure. Sempre que puc faig que el gos se li pixi a l'entrada. És jove, guapa, soltera, va vestida de dalt a baix de Chanel...i fa una talla 38!
-L'enveja. Filla meva, has d'estar agraïda d'allò que Nostrosinyó t'ha donat sense fixar-te amb els altres...i ja està?
-Nnnno...també li he de dir...el de sempre, pare Romà. No em renyi, sisplau...
-Rosa, filla! Vint anys netejant el rectorat i encara no tens superada aquesta debilitat vergonyosa? Quan t'esmenaràs, dona?
-Ai, pare, això voldria jo! però és que cada vegada que passo el motxo per la capella i veig les estàtues dels sants! I el pitjor són les gàrgoles de la façana! No puc reprimir els pensaments pecaminosos, pare! I miri que reso amb fervor totes les Avemaries que vós em maneu, però no hi ha manera. Sóc conscient que són pensaments contranatura! Vós m'ho repetiu constantment...però sóc dèbil, pare Romà...una dona dèbil i luxuriosa. Aquelles gàrgoles són la meva perdició...aniré a l'infern, pare?
-Haurem de posar-hi un remei més contundent, filla. Escolta'm atentament: quan surtis del confessionari vés a la saleta on tenim el merchandising amb les rèpliques del braç incorrupte de Santa Teresa, les estampetes del Pare Sant, els puzzles del Vaticà i tots els articles publicitaris que ens ajuden a fer una mica menys penosa la situació de les nostres arques. Dis-li al pare Règul que et vengui -paga-ho, filla meva, que el pecat de l'avarícia és un dels més grossos a ulls de Déu Pare- el següent pack: un cilici de cuir, un fuet per l'autoflagell i un calendari dels nostres novicis més joves. Ja saps que la Santa Església admet la visa, però no se't podrà fer el descompte que normalment apliquem als treballadors de la casa. Quan tinguis tot això, posa't el fuet a la butxaca de la bata, lliga't el cilici a la cama dreta i deixa el calendari preparat. Avui som dia 2 d'octubre, no? doncs obre'l en aquest mes. Tot seguit, porta a terme totes les tasques de neteja per les quals l'església et paga puntualment. El cilici s'encarregarà de recordar-te que estàs en pecat. Si així i tot, Rosa, amb la visió de les nostres sagrades imatges tens encara pensaments carnals, flagela't amb el fuet fins que et facis sang. Persevera, filla meva. Amb l'ajuda de Jesús al cap de quatre o cinc dies deixaràs de pecar, n'estic segur. Cada dia que passis sense tenir pensaments obscens has de marcar-ho en el calendari. Mira't la fotografia que hi surt: un serf de Déu que en la seva plena joventut ha renunciat als plaers de la carn per dedicar-se en cos i ànima a l'Evangeli. Després de Tots Sants torna a confessar-te i veurem si t'has guanyat el perdó del Suprem. 
Segueix aquesta penitència i recorda, filla meva, que en darrera instància, la visió de la fotografia et farà recapacitar. Ho has entès tot?
-Sí, pare.
-Doncs vés en pau. Ego te absolvo, in nomine...


El preu del calendari és d'aproximadament 10 euros. L'església facilitava la compra per internet. A hores d'ara està penjat a la majoria de les pàgines gai de la xarxa. Vés per on, diu que el seu regne no és d'aquest món.










dilluns, 12 de novembre del 2007

The Lion King


Amb tots els (no gaire elevats) respectes que em mereixen els presidents electes, els monarques no electes, les (tan útils!) cimeres iberoamericanes i el crionitzat Sr. Disney.

diumenge, 11 de novembre del 2007

L'alzheimer dels esquirols i les albergínies

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=457352&idseccio_PK=1021



Bloggers de mis amores:

Recents investigacions per part d'un grup de biòlegs i especialistes en comportament animal van posar de manifest que l'esquirol (aquest bonic rosegador de cua llarga i elegant, que fa plim, plim, plim i de pressa puja al tronc), en el seu afany de proveir-se d'aliment suficient per encarar el llarg i cru hivern, recull de manera compulsiva totes les glans que troba arreu i les guarda amb recel. Fins aqui, res de nou per tots aquells que us mireu el National Geographic, algun documental de la 2 o potser recordeu el capítol dedicat a "La Ardilla" del amigo Félix en la vostra tendra infantesa. El que s'ha descobert en aquest estudi és que moltes de les glans que l'animal amaga amb cert posat avariciós, poc després són totalment oblidades pel recol.lector, fent gala d'una memòria més defectuosa que la de l' Anita García Obregón quan és preguntada per la seva edat.

Sembla que aquesta deficiència adaptativa de l'animaló constitueix finalment un avantatge medioambiental (Darwin treu el cap) ja que totes les glans abandonades contribueixen a mig termini a l'eficaç reforestació del bosc. Quina cosa. Per tant, com més incompetent sigui l'esquirol a l'hora de passar el joc del Brain Training (més o menys com jo), més útils i competents les seves accions per a millorar l'hàbitat natural.

Trec aquest exemple de la mare naturalesa per justificar el tarannà despistat de molts de nosaltres. Qui no ha perdut algun cop les claus de casa? Qui no ha buscat desesperadament les ulleres de sol fins comprovar que les duia posades? Qui no s'ha posat un mitjó de cada color? Qui no s'ha oblidat algun cop de treure's les sabatilles al sortir de casa? I jo, com a exemple excels de despistamenta col.lectiva, no puc deixar de solidaritzar-me amb aquella noia de Montcada i Reixac, que després de la visita al ginecòleg, va haver d'estar dues setmanes de baixa laboral i d'abstinència sexual continuada per què...qui no s'ha oblidat mai de treure's l'albergínia col.locada per prescripció facultativa?

dimecres, 7 de novembre del 2007

Potser no Karl





Bloggeros meus:



Occident es fa vell. Com ja es ben sabut, l' esperança de vida s'allarga cada cop més. En només un segle s'ha multiplicat per dos i si a l'any 1900 vivíem una mitjana de 35 anys (no ho trobeu increïble?), ara ens n'anem als setanta-cinc sobrats (en el cas de les dones afegiu-ne set, més que res per donar pel sac).

Els experts ja ens han posat la por al cos: si no es fa alguna cosa, la viabilitat econòmica del nostre sistema de pensions aviat farà figa (els autobusos de l'Imsermo semblaran el metro en hora punta, sempre que l'Imserso no hagi fet figa també). Per posar-hi remei, comença a circular el concepte de "Jubilació flexible", que sota eufemístics epígrafs (no es pot renunciar al potencial humà disponible de la gent gran, ni a la seva experiència, ni a la seva contribució social) intenta crea una tendència (molt ben pensada, no us penseu, les tendències les crea algú molt interessat en què sorgeixin, no apareixen per generació espontània) per a que retardem la jubilació més enllà dels setanta, això sí, sempre fruit d'una decisió voluntària, mai forçosa. Un bon grapat de països ha començat a promoure modalitats de jubilació paulatina i molts d'ells -atenció- estan eliminant els incentius a la jubilació anticipada (on és la lliure elecció, aqui?).

Per tant, resulta que haurem de traballar més per culpa d'aquesta mania nostra de conservar-nos estupendament, i si no, mireu el meu amic Karl, que després de perdre 400 quilos i fer-se 300 lipossuccions se li ha quedat el mateix tipet que al Mick Jagger (un altre, també). Però no ens enganyem: em jugo la jubilació d'un any que malgrat les ulleres fashion, l'smoking i la faixeta "chic" aquest bon home ha d'anar a fer pipi tres vegades en una hora perquè pateix de la pròstata, té les cames com un mapa de l'Ebre i afluents per causa de les varices, artrosi als genolls, porta un sonotone a l'oïda dreta, necessita ulleres de cul de vas per llegir la portada del "Qué me dices", per explicar qualsevol cosa es remonta a les guerres púniques perquè té lapsus de memòria, li surten pèls del nas i de les orelles i ha de portar sempre una caixeta de Viagra a la butxaca i un desfibrilador cardíac per si ha hagut sort i de la caixeta n'ha pogut fer ús.

Per això em pregunto: quan jo sigui una honorable velleta productiva de 75 anys...podré faltar a la feina de manera recurrent i sense represàlies per anar a mirar-me la presió, alicatar-me la dentadura postissa, fer-me audimetries periòdiques, anar al neuròleg, vacunar-me de la grip i posar-me pròtesis per totes les juntures? S'enfadarà en meu cap (que serà un jovenet de 34 anys) si arribo tard perquè ja no m'han renovat el carnet de conduir i vinc xino-xano, mangala en mà? I si no me'n recordo de fer el que havia de fer? Em faran descomptes especials a la farmàcia per les Tena Lady?

Ai, no sé. A mi que em sembla que fem més anys perquè els avenços mèdics i científics fa que ens puguem sargir la mar de bé. Sense que es noti gaire. Sargidets i fent força goig.

No, Karl?

diumenge, 4 de novembre del 2007

Atenció! Pregunta:

Bloggeres i bloggeros que rondeu la senil edat de més de 35 anys...:

La nostra Majorette proposa que contesteu (si voleu, només cal "sí" o "no") a la següent qüestió:

Estaríeu disposats a cuidar dels vostres néts a jornada completa i sense cap tipus de remuneració? Faríeu, si us ho demanessin els vostres fills, de padrins amatents?

Fa dues setmanes la Lucía Etxebarría (horreur) va penjar una pregunta semblant en el seu blog personal (sí, té un bloc) i va rebre un allau massiu de respostes. Jo només em conformo que digueu alguna cosa els de casa (amb cinc o sis respostes seria feliç...snif).

Majorette: d'aqui a un temps prudencial en treurem assenyades conclusions...o nor.

Déuvosguard.

dissabte, 3 de novembre del 2007

Vull alliberar-me

"L'home de mitjana edat, mostatxo gruixut i corbata marró entrà tímidament a la botiga. La corsetera, que s'havia enfilat a dalt d'una cadira per a treure la pols de les caixes plenes de sostenidors de les prestatgeries més altes, baixà de pressa i deixà el drap amagat sota el taulell.
-Bon dia...-digué l'home assegurant-se de ser en aquell moment l'únic client de la botiga.
-Hola!-respongué la dona amb un somriure. Era poc habitual que li entressin a comprar homes que passessin dels quaranta sense cap dona agafada del bracet. Els joves entraven amb desimboltura, sols o en grup, demanat calçotets-boxers Calvin Klein (encara que últimament Dolce & Gabanna es considerava més "cool"). -Vostè dirà...
-Voldria uns sostenidors negres.
- Sí. Quina talla li dono?
- La talla m'és igual...el que voldria és que fossin amples de...(l'home es posava les mans sota les aixelles) d'aqui...
- Ja l'entenc. Vol sostens amb contorn ample. Però la talla de la cassola? Això és el més important per assegurar la comoditat de...
-No, no. Li dic que m'és igual. Que siguin amples i prou.
La dona s'arronsà d'espatlles. En tragué un d'una caixa rosa i es disposà a ensenyar-li a l'home.
-Aquests ja m'estan bé -digué sense mirar-lo. -Té mitges negres, amb lliguer?
-Sí. Quina talla?
-Gran. I una mica tupides, si-us-plau.
La corsetera posà el gènere damunt de la taula sospitant que l'home tampoc se'l miraria. Efectivament.
-Alguna cosa més?
-Unes...tangues. Unes tangues negres. Grans.
-Aquestes van molt bé. Si les vol amb blonda en tinc unes molt boniques al magatzem...
No, no. Tinc una mica de pressa. Aquells davantalets tan petits que té a l'aparador...els té a la venda?
-Bé, sssí. Són de nena, per la disfressa de castanyera de Tots Sants. Són per fer bonic però si en vol un...
-Si no és molèstia. Aquell blanc de la dreta. I ja m'ho pot comptar tot.
-Vol que li emboliqui per regal?
-No cal, gràcies. Si m'ho posa en una bossa ja en tinc prou.
La dona posà totes les compres en una bossa de cartró amb el nom de la botiga i li lliurà a l'home juntament amb el tiquet de la compra. L'home l'agafà, apressat, i pagà l'import amb un bitllet de 100 euros.
-I 23 euros de tornada per a vostè. -Digué la dona. -Moltes gràcies.
Sense abandonar el seu aire circumspecte l'home prengué els diners i es disposar a sortir de la botiga. Quan estava al llindar de la porta es girà de sobte:
-Vostè em podria dir on puc trobar una aspiradora per a qui a prop?
-Hi ha una botiga d'aparells elèctrics dos carrers més amunt.-La dona ja s'havia enfilat de nou al tamboret amb el drap a la mà.
-I perruques? perruques morenes?
-Bé...a la perruqueria del costat de l'ajuntament sé que en tenen de cabell natural, d'aquelles que queden molt ben dissimulades.- La dona parlava des de dalt de la prestatgeria brandant el drap amb la mà dreta.
-No, no, la voldria de nylon.
-Així haurà de baixar per força a una botiga de disfresses a Lleida. -somrigué àmpliament-. Al poble no som tan moderns...
-Gràcies, molt amable. A reveure, senyora.
-Passi-ho bé.
Just quan la dona reemprengué la neteja de les caixes, va sentir des del carrer que s'obria la porta d'un cotxe. Mirà cap enfora. El vehicle, aparcat en doble fila, li resultà molt familiar. Assegut al volant, el marit de la corsetera la saludà amb el braç, mentre l'home del mostatxo ficava la bossa en el maleter que restà obert els instants justos per deixar escapar de l'aparell de mús¡ca la privilegiada veu de Freddy Mercury:

' I want to break free
I want to break free from your lies
You're so self satisfied I don't need you
I've want to break free
God knows, God knows I want to break free '

En aquell instant, veient com el cotxe amb els dos homes a dins s'allunyava, pensà que és ben cert que mai acabes de conéixer ningú amb profunditat, encara que t'hagis passat mitja vida netejant-li els calçotets."




I vet aqui un gat (que es diu Fastigós)
I vet aqui un gos (Coco es diu el gos)
Que aquest conte, ja s'ha fos (com mitja ciutat de Barcelona aquest estiu).

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Amb la "c" de Cavaller

Més perles en honor a l' Armat Blanc:

Catipè: Mal aulor (ex: quina catipè que fot a l'entrar a aquet vàter!).

Catxar: Fornicar amb delectació, ja sigui dins o fora del matrimoni (ex...calen exemples?)

Catxifollat: Espatllat, malalt, empiocat (ex: "Lo Bartu -per dir un nom a l'atzar- avui té l'astòmac catxifollat. S'ha fotut mitja dotzena d'alls tendres per asmorzar").

Cort: Cor (ex: "hai nat al cini i la pinícula m'ha arribat al cort").


FELIÇ CASTANYADA!

dimarts, 30 d’octubre del 2007

La practicitat del Jalogüin

Cars bloggeros:

Ja ha tingut lloc. Com aquells malsons recurrents típics de les ments neuròtiques que a força de repetir-se s'acaben fent realitat, l'amenaça silenciosa que planava per damunt de tots els nostres caps d'endeutats ha obrat: PUGEN ELS INTERESSOS DE LES HIPOTEQUES.

Avui m'ha arribat una carta del banc notificant-me amb eufemismes diversos que a partir de l'any que ve l'hipotecon amb el qual els vaig obsequiar es convertirà en l'hipotecorron amb el que ara em castiguen. Donat doncs que a partir de 2008 la meva situació socioeconòmica serà de misèria recalcitrant i fent bona la dita que la millor fugida és l'atac, el meu cervell malatís s'ha posat en acció, aprofitant la proximitat de la vigília de Tots Sants (encara que la meva idea de "santa" en té ben poc).

Quan era jovenota (pleistocè, any amunt any avall) celebràvem Castanyades memorables a l'institut (birra, moscatell -barrejat, Deú meu com no vaig morir!-, fum i musicota). Era el més proper a l'actual "botellón" que he conegut. La Castanya estava assegurada.

Però com diu la cançó:"El tiempo pasa y nos vamos poniendo viejos" i vet aqui que la Castanyada és susbtituïda (americaaaanooos, os saludamos con alegriaaaa) pel Halloween. Al carrer on visc des de fa anys, els nens del veïnat (tan monos!) es dediquen a disfressar-se de Vart Daders, Frankesteins i alegries diverses i, amb la benedicció dels seus pares amatents, es dediquen a anar de casa en casa tot entonant allò tan nostrat de"Trick or Treat". Teòricament se'ls ha d'obrir la porta amb somriure beatífic i obsequiar-los amb caramels, xupa-xups, Peta-zetas, xocolatines i si es tracta de pre-adolescents, altres substàncies que els puguin fer feliços. A mi, com ja sabeu, Nostro Senyor em donà un caràcter més aviat irascible i poc donat a la participació d'aquestes activitats lúdico-festives. Els nens, alertats pels seus preocupats progenitors, a l'arribar a la meva porta passen, sàviament, de llarg.

I us he contat tot això perquè penso solventar la meva paupèrrima situació pecuniària passant-me a l'enemic. Demà em disfressaré, encara no tinc molt clar si de Angel Acebes o de Mercedes Milà i aniré casa per casa declamant "Money or Murder" armada amb una efectiva serra mecànica que tinc guardada per l'ocasió. Començaré per la bonica vivenda del director del banc i ves a saber on acabaré. I com algú se'm posi xulo n'armaré una que al seu costat "La matanza de Texas" semblarà "Sonrisas y lágrimas". Per si de cas, si demà a la nit us truquen a la porta, no obriu. Quan se'm gira el cervell no conec ningú. Després no em digueu que no us vaig avisar. I és que, convindreu amb mi, que en aquest món no hi ha res més perillós que un contribuent -molt més, encara més- escanyat.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Tordillos/tordilles (o Richard Gere vs. Pilar Bardem)

Ara resulta que no. Que aquesta mania que tenim les dones d' edat ja provecta (o sigui que passem de la trentena) de tenyir-nos el cabell (perdó, se'n diu "fer-se color", això de tenyir-se és per les padrines), aquesta mania dic, està considerada completament "out". M'explico:

Ja sabem que la ciència avança que és una barbaritat, però es desconeix totalment el per què de la inevitabilitat de les canes (que junt al misteri de la Santíssima Trinitat són les dues coses que em fan perdre la son habitualment). L'únic que se sap amb certesa és que estan determinades genèticament, i que comencen a manifestar-se en les temples i continuen la seva cursa cruel cap a dalt i cap enrere, sense que cap substància o complement nutricional pugui evitar la metamorfosi de persona cranialment acolorida a burda imitació de Floquet de Neu (a mi sempre m'agradarà més recordar-lo com a Copito de Nieve, tenint en compte a més que com a goril.la el pobre no era dels més llestos ni el més simpàtic. L'única gràcia era el seu albinisme, "pos" Copito i "andando").

Deia Susan Sontag (germanes bloggeres...no esteu d'acord?) que: "mentre que dels homes es diu que maduren, de les dones es diu que envelleixen". Però es veu que ara està sorgint una nova tendència entre les dones urbanes, alliberades i súper-guais, arrel d'un llibre d'una escriptora americana (i és clar!) el títol del qual és "Going grey" (Deixant-se canes). L'autora, Anne Kramer, de 50 anys, després de fer una enquesta a internet, va concloure que es deixava les canes a l'aire perquè "la majoria dels homes ho troben sexy". És veu que ara les canes fan modern, i com més cosmopolita és la ciutat, més se'n veuen. Resulta que les dones enrollades hem d'associar canes amb atracció (ai, caram!), i oblidar d'una vegada per totes la necessitat de "tinyir-mos", que diríem aqui (no amb el monyo de padrina, sino amb un tall "estilós"). No tenyir-se serà, doncs, un signe de modernitat, de cultura, d'auto-estima i poder, i generarà "llibertat i salut".

Per favor us ho demano...què haig de fer. Me les pinto? les ensenyo? Tiro una cana a l'aire? em rapo? em tanco al zoo de Barcelona? Em torno una madura astupenda, orgullosa de la seva pèrdua de mel.lanina capilar? Aconselleu-me, si-us-plau. Germans bloggeros: trobeu les dones canoses "sexys"?

Faré el que em digueu, paraula d'Stone. I si resulta que voleu que vagi amb la melena de la bruixa xunga de la Blancaneus (quin gran conte, Josep!), ho faré. Perquè jo vull ser moderna, fresca, natural, desacomplexada, orgullosa de la meva edat...fantàstica.

Però ara us he de deixar. Avui ingresso a la Clínica Planes per fer-me una macro-intervenció d'inserció de pròtesis mamàries, reconstrucció abdominal, injecció de bótox a les potes de polla, ai de gall, reafirmament de glutis, siliconamenta de llavis (superiors i inferiors) i extracció de pelleringues diverses.

Per què com li va dir en Kunta Kinte al seu peu: tot té un límit.

Afedelisto!

Recollons, ja u hai arreglat. Que no u veieu que això de l'internet és molt difícil i io no m'hi guanyo ni un ebro per tindre lo bloc atxuradet? És que sou més de popble quna aulivere, casoncony!

A vere qui té els deixonses dellonses per dir el que li ha paregut lo conte del Monzó.

Paraconteu amb lo que dieu que potser mos lligisen a la capital.

Aspero que no foteu el ridícol i me feu quedar bé.

Me'n vai a allargarme la faldilla que conque enguany mai angordat me quede curta i se'm veu lo perico.